Com serà el 2026
El ChatGPT es un chatbot de IA que utiliza modelos de lenguaje para comprender y generar texto de forma conversacional, como si hablaras con una persona real. / Frank Rumpenhorst / DPA
De l’any a punt de començar podem suposar, sense necessitat de bola de vidre ni d’algoritmes, que serà inestable i confús. Una qüestió en l’aire és com posar raïls al que està descarrilat, per exemple, Trump o el sanxisme. Una altra gran qüestió serà discernir si la intel·ligència artificial encarrila o descarrila. Si ho preguntem a ChatGPT, ens diu que la IA no pot predir esdeveniments caòtics amb certesa, com són les guerres o les grans crisis, perquè no entén el món com els humans: tan sols modela estadístiques. El que sí que confirma ChatGPT –un gran proveïdor de tesis doctorals– és que el 2026 perfilarà un món fragmentat encara més.
Encertar en la definició del cicle que comença és difícil, sobretot perquè la volatilitat de les opinions públiques de vegades sembla arrasar tota preconcepció política. Per exemple: van canviant els tarannàs generacionals. Veiem que a la insatisfacció amb les polítiques clàssiques del segle XX s’hi afegeix ara la insatisfacció amb els progressismes inventats al segle XXI i hereus de les revolucions que proposaven un home nou. Aquells revolucionaris començaven imposant nous calendaris i acabaven per proposar fins i tot –com van fer els futuristes romans– eliminar la pasta italiana.
Amb X i el pòdcast veiem que els mandats electorals són vertiginosos. És sabut que un govern electe ha de fer les seves reformes els primers mesos perquè després ja no pot fer altra cosa que entrar en campanya electoral i afrontar els imprevistos. Els calendaris electorals impedeixen les estratègies a llarg termini. Els gurus de la mutació mediàtica diuen que Internet va posar en risc la premsa de paper i que ara la IA amenaça la premsa digital. Les notícies duren dos dies i sedimenten irracionalment. Ja no ens recordem de Gaza, ni de la caiguda del mur de Berlín, és clar. A aquests oblits hi contribueix la preponderància de l’emocionalisme. Ni Stalin ni Mao han existit. Es va dir que el segle XXI seria el segle d’Europa. Ara estem en una altra cosa, molt més incerta, amb més dilemes pels equilibris entre seguretat i llibertat. Després de la lírica del dividend de pau, ha arribat el rearmament d’Europa.
Notícies relacionadesEl 2016 se suposava que el món aniria avançant per la via d’una millora dels nivells de vida, amb una reducció notable de la pobresa en termes globals. Deu anys més tard, la nota final és més aviat pessimista. No sabem si els nous populismes aniran aquietant-se o si impliquen canvis sistèmics. La vella diplomàcia es pot convertir sense més ni més en un marc d’aliances transaccionals, molt fràgil, inspirat pels tractes immobiliaris de la família Trump.
Els càlculs de la IA es basen en un principi de sempre: "Donat el que sabem fins ara, el que predim és el més probable". Això té sentit en un món amb sentit, però el món que tenim és ansiosament impredictible. S’atribueix a Policarp, sant i màrtir de l’església primitiva, una queixa aplicable al 2026: "Déu meu, en quins temps m’heu fet viure". Té a veure amb la substitució dels tres reis d’Orient per una desbandada d’elfs bojos.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
