Alguna cosa es va acabant

Si el primer mandat encara va tenir alguna cosa a veure amb la fi de la Història, el segon s’identifica més aviat amb la fi del seny; és a dir, de la política pragmàtica que es regeix per uns principis que són l’aqüeducte entre el present i el passat. Trump trasbalsa el sistema institucional que anteriors presidents van preservar perquè sempre sigui practicable el terme mitjà.

Alimentar l’ego en els reality shows és una cosa que també fa molt del segle XXI, igualment que tuitar a tota hora. En paral·lel, el descrèdit de la política ha donat ales a Trump. És l’estil presidencial de la postveritat. No hi ha res més incòmode per als que encara creiem que la potència americana és una garantia de llibertat estable i d’ordre mundial factible.

Notícies relacionades

Feijóo i les guerres de Trump

Un mes de guerra

El presentisme radical de Trump ha trencat amb la concatenació de presidències que ha fet dels Estats Units allò que és. A les eleccions de mig mandat, al novembre, es veurà fins a quin punt els votants rebutgen o avalen la muntanya russa de Trump. Al partit republicà, si algú va alçar a temps la veu contra Trump va ser el senador John MCain. Confrontar la seva biografia amb la de Trump il·lustra formidablement què és el trumpisme.

McCain, després de l’acadèmia naval, va ser presoner de guerra al Vietnam, durant cinc anys, i les tortures li van afectar els braços per sempre. Per Arizona, va ser congressista i senador, un republicà que pensava pel seu compte, deferent, amic de les formes, impecable en matèria de finançament de campanyes. Un republicà moderat. Va presentar-se a les primàries del 2000, però el candidat seria George W. Bush. El 2008, va obtenir la nominació republicana. El seu gran error va ser completar el tiquet electoral amb Sarah Palin per a la vicepresidència, a proposta dels neoconservadors. Això va perjudicar el valor mainstream de McCain. La crisi del 2008 va torbar immensament aquelles eleccions. El Tea Party republicà atacava visceralment Obama, candidat demòcrata. En un dels mítings, una assistent va repudiar Obama per ser "àrab". McCain va intervenir: "No senyora. És un bon home de família, ciutadà, amb qui tinc desacords en qüestions fonamentals". Barak Obama va guanyar les eleccions, però encara convé comparar el to McCain amb els menyspreus tan característics de Trump. El senador per Arizona va seguir amb el seu caràcter impagable, crític amb el primer mandat de Trump. Ja a la Casa Blanca, Trump el va insultar profusament. En les últimes voluntats, McCain va disposar que al funeral parlessin Bush fill i Obama però no Sarah Palin ni el president Trump.