Guerra a l’Iran
Invitacions al desordre
Confiar l’ordre mundial als instints i les bravates d’algú com Donald Trump no genera més confiança en allò que podria ser un nou ordre mundial. És la persona més indicada per prémer o no el botó nuclear? Mentre la Xina opera amb paciència confuciana i aspiració hegemònica on pugui, Putin continua saltant-se tota norma de comportament. Actuen com agents de la força per la força i els seus aliats són Corea del Nord i l’Iran, que ha exportat terror com qui ven crispetes a l’entrada del cinema. Hi ha un cert energumenisme que no el deixa actuar com a estadista, raonar amb eficàcia l’ús de la força i mantenir la confiança dels seus aliats.
Aviat tindrem llibres sobre com es va prendre la decisió d’atacar l’Iran i hi pot haver sorpreses de tota mena. Però ara com ara vanagloriar-se de l’ús de la força no és la millor manera d’atreure les opinions públiques, sobretot si es dispara el preu del barril de cru.
Aquesta ha estat l’oportunitat electoralista de Pedro Sánchez i la reaparició de Xipre a l’escenari, una illa de tanta intensitat destructiva que encara està mig partida entre la República de Xipre –Unió Europea– i Turquia –OTAN–. Atacada per l’Iran, Xipre té les bases britàniques, la protecció francesa i una fragata d’Espanya.
Ja ens queda molt lluny aquella gran operació de Bush pare –amb l’ONU, i una àmplia coalició– per alliberar el Kuwait envaït per Saddam Hussein el 1990. Sobretot, caigut el mur de Berlín i desintegrada la Unió Soviètica, allò va ser l’esbós d’un ordre mundial però ara veiem que ja no serveix com a precedent digne d’imitació.
L’estat d’ànim a Europa amb la guerra a l’Iran té més a veure amb la incertesa i el risc inflacionari que no amb la constatació que Khamenei ja no és al capdavant de la revolució islàmica. Les diatribes bel·licoses del secretari de defensa, Hegseth, semblen destinades a enardir el "No a la guerra" als Estats Units i més enllà de les seves fronteres. Se’l veu incapaç d’explicar les raons –i n’hi ha– per a l’atac contra l’Iran dels aiatol·làs. És clar que a Trump li faria falta un general Marshall. No és aconsellable anar a la guerra amb els arguments de la Fox News. Jugar-s’ho tot a una carta no és el que feia Eisenhower. Això era ordre mundial, possible i no ideal.
Notícies relacionadesL’entelèquia de la Unió
Allò que se’n deia ordre mundial continua sent una entelèquia i la Unió Europea segueix sense tenir una estratègia efectiva de defensa i seguretat, precisament en un moment de tanta fragilitat i desconcert. Ho definia una fórmula enginyosa: bressolats pels dividends de la pau i sota el paraigua nord-americà, els europeus hem viscut com ossets de peluix a Jurassic Park. Però, mentrestant Khamenei, Putin i Xi Jinping seguien armant-se fins a les dents.
