Temps de viure i somiar i creure

La distribució d’aquella casa de murs de pedra gruixuts dels quals brollava humitat en qualsevol estació, era igual que fos hivern o estiu, les parets estaven escantellades pel continu borbolleig, no va fer que deixés de ser llar per a tots els que allà vam créixer. També la meva mare, que, a la mateixa habitació que molt temps després jo vaig compartir amb la meva germana, li demanava a la seva cada nit, per aquestes dates, que sisplau no li cantés aquesta nadala, que la posava molt trista perquè parlava d’un nen que estava a la porta i tenia fred.

Tant l’afligia aquesta història que mai ens la va explicar ni ens va cantar amb aquesta veu greu, una mica ronca, gens severa, que jo no recordo. Ella preferia Pablo Guerrero, volia que sabéssim que estem fets de núvols i que quan ella faltés hauríem de seguir vivint i somiant i creient. Va ser la meva àvia, dipositària d’una aflicció congènita que es va radicalitzar fins a la mort en vida després de perdre la seva filla, qui ens va llegar la trista història d’aquella nadala sense ser conscient, suposo, espero, que estava sembrant, almenys en mi, la llavor d’una pena molt profunda destinada a florir, any rere any, per Nadal.

Notícies relacionades

L’hora de les dones en la diplomàcia

El mirall cultural del 2025

Avui em segueix passant, si bé em resisteixo, tracto de contrarestar-ho, el seu ímpetu abassegador, amb altres cançons, em poso els discos nadalencs de Nat King Cole, els de She & Him, els de Sufjan Stevens. No ho faig per mi. És per L. Jo no tinc la culpa que et sentis així, ni de moltes altres coses. Això em va dir fa uns dies. Té raó. Fa setmanes que m’aguanten, el meu mal humor, el meu mutisme, la meva brusquedat, les meves contestacions, els meus estirabots, la meva duresa, la meva distància, la meva fredor. No és just, per ella. És complicat descriure l’agradable sensació que acaba provocant el malestar anímic, és com una addicció, una droga que necessites consumir per poder continuar experimentant aquest contradictori sentiment que et fa sentir tan bé causant-te tant mal.

Però no ho puc evitar, igual que els meus ulls s’omplen de llàgrimes sempre que escolto Joni Mitchell dir que "s’acosta el Nadal, talen arbres, pengen el ren del Pare Noel i canten cançons de pau i felicitat". Com ella, que va escriure aquesta lletra pensant en la filla que va tenir amb 21 anys i a qui va donar en adopció, "desitjaria tenir un riu", tot i que no per "patinar, patinar". M’agradaria que el corrent m’arrossegués, que em portés molt lluny, fins el lloc on la felicitat no és un estat que es conjuga només en pretèrit, on la meva mare em canta que estem fets de núvols i és temps de viure i de somiar i de creure, i jo reconec la seva veu, la recordo, greu, una mica ronca, gens severa.