En defensa del feminisme

EUROPA PRESS

Em vaig criar, com molts dels nascuts a finals dels 70 i durant la primera meitat dels 80, en una llar masclista, en què els homes estaven eximits, només per ser homes, de les feines de casa, oficis, en deia l’àvia. El que és domèstic, sempre amb una connotació menyspreadora, també en la literatura, era cosa de les dones. Vaig créixer en un matriarcat en què, curiosament, havien sigut elles les que, amb un esperit i una força admirables, en els pitjors moments, històrics i personals, i sense cobrar un ral, havien tirat la família endavant. No em va estranyar, però, aquesta adjudicació, tan assumida com inqüestionable, dels rols a la llar, tot i que la mare treballava fora, un concepte, el de treballar fora de casa, que no he sentit mai associat a cap home, ni tan sols en la ficció, en què els personatges remetien el que els seus creadors vivien. Tampoc em va semblar estrany que, després de perdre la filla, l’avi, d’educació, ideologia, molt conservadora –va ser a la batalla de l’Ebre i va pertànyer a la Policia Armada–, passés a exercir les tasques domèstiques que l’àvia, abatuda per la pena, va deixar pel dol.

Sí que em va sorprendre, en canvi, que la meva afició pels esports, per veure’ls a la tele i per fer-ne, coses que feia amb el meu pare, tret del Tour i els partits de Roland Garros, en aquests casos també tenia al costat la mare, fumant, nerviosa, encoratjant Indurain o Arantxa Sánchez Vicario, fos mal vista, i malinterpretada, en el meu entorn, el d’una nena a l’Espanya rural de finals dels 80 i primers 90. Però ho vaig assumir i, amb un dolor que no sabia nomenar, vaig seguir el camí que per a mi havia traçat la societat fins que, amb la mort de la mare, em vaig fer adulta de sobte, a 14 anys. A partir de llavors em vaig aferrar a una vida que vaig trigar un temps a comprendre que no era la que desitjava. Un cop vaig aconseguir reunir totes les peces del complicat puzle que és la identitat, el vaig resoldre i vaig descobrir qui era, vaig decidir com volia continuar vivint. En aquell moment vaig abraçar el feminisme com a principi i moviment i vaig començar a manifestar-me el 8 de març.

Notícies relacionades

Per això, per tot plegat, em fan tanta tristesa algunes de les dades del baròmetre de joventut i gènere 2025, especialment les referides al feminisme: un 45,3% dels joves creuen que és una eina de manipulació política i adoctrinament, un 35,2% considera que busca enfrontar dones contra homes i un 31,2% no el veu necessari, perquè ja hi ha igualtat entre homes i dones. M’esgarrifo quan llegeixo que la meitat (un 50,8%) es mostra d’acord amb la idea que "els homes estan desprotegits davant les denúncies falses per violència de gènere" i un 44,6% creu que "s’ha perdut la presumpció d’innocència per als homes".

Per això el meu disgust, la meva decepció, amb els irresponsables polítics que han permès que això passi i han adobat el terreny a la ultradreta, per la qual es decanten el 30% dels menors de 35 anys al nostre país, segons les últimes xifres. Depèn de nosaltres, ciutadans amb drets i deures, que les conclusions del pròxim informe no siguin encara pitjors. Tenim dos anys. No els malgastem.

Temes:

Feminisme

Inicia sessió 0 Comentaris

Dilemes electorals

Una part de l’ànima