No tot desapareix

Notícies relacionades

En contra del desitjat

¿Von der Leyen està pitjor que Trump?

Pot ser que una mica hi tingui a veure l’herència judeocristiana amb la qual tots els que hem sigut educats en la cultura occidental carreguem, siguem o no creients, ja que l’ateisme no pot fer front a aquest llegat enverinat amb què es continuen justificant guerres en un món en què crèiem, il·lusos, que ja no existien i resulta que la força torna a ser el principal argument del desordre internacional. Però també es deu al fet que fa més de trenta anys que exerceixo aquest paper, el de cuidadora, un rol que vaig adoptar sense saber que ho feia, va ser una cosa instintiva i inconscient, quan vaig saber que la meva mare estava malalta, tot i que desconegués llavors l’abast de la paraula càncer. A partir d’aquell moment, vaig començar a descuidar-me i a cuidar, entregant als altres tot el que a mi em treia, fins i tot el pes, ja que és ben estrany el goig que experimenta qui pateix d’un trastorn de la conducta alimentària cuinant per als altres i veient com mengen tot el que tu dejunes.

Ja curada, almenys d’això, amb el pas del temps no he canviat massa en totes les altres coses, continuo sent una cuidadora radical que es preocupa en excés pel que els passa, o pugui passar, als seus éssers estimats, sent l’absència, que no l’abandonament, la causa d’aquest comportament. Me n’adono, però no soc l’única. Els altres, aquells a qui cuido, reben les meves atencions assumint que d’aquesta manera busco pal·liar la pèrdua, un dany que pot mitigar-se, però no desaparèixer. Ho va dir l’actriu Lola Herrera fa uns dies, en una entrevista televisiva. Ella, que va tenir la immensa sort de viure amb els pares gairebé tota la seva vida, tret de l’estona que va estar casada, es va sentir com una nena de tres anys, així de desemparada, quan va perdre la mare, que va morir als 95. Mentre l’escoltava, a casa, asseguda al sofà al costat de L., em recordava de la seva mare, que ara té la mateixa edat a la qual va morir la de Lola Herrera i una salut que li permet voler continuar vivint i tement la mort sense renunciar a l’humor, quan vingui a buscar-me, digueu-li que no hi soc, que passi de llarg, fa broma. També la cuido, i ella s’estranya, li crida l’atenció que n’estigui tan pendent, que li cordi l’abric fins a dalt o m’ajupi per calçar-la. Això li diu a L., com em cuida la Inés, quines coses. No sap que al fer-ho penso en les tardes que L. passa amb ella, ajaguda al seu costat mentre la seva mare li explica històries, i jo sento una enveja trista i sincera, però també una profunda alegria, perquè és cert allò que va escriure James Salter: "Tot el que no està escrit desapareix, tret de per certs moments que perduren, certes persones, dies concrets"..