El triomf segrestat
L’exemple d’Extremadura és significatiu: el PP va avançar les eleccions per consolidar el seu poder, i el que ha aconseguit és que Vox dupliqués els vots
Ha tornat a passar: el PP ha repetit l’experiència d’una victòria amarga. És cert que no és comparable a les generals del 2023, quan Feijóo va guanyar electoralment, però no va poder governar. María Guardiola, en canvi, ha guanyat (a les darreres va perdre, per bé que va empatar amb escons amb el PSOE), i serà presidenta. L’ensulsiada que ha patit el PSOE (100.000 vots perduts, 10 escons menys i 14 punts a la baixa), i els quatre punts guanyats, sumats al fet que ella sola suma més vots que socialistes i Podem junts, li garanteixen la presidència amb la simple abstenció de Vox.
Des de la perspectiva estricta de l’assumpció al poder, el PP ha complert amb el triplet que necessitava: guanyar, presidir i etzibar al PSOE una de les derrotes més severes que es recorden en un feu històricament socialista. Amb aquests mínims necessaris, la dreta espanyola s’ha permès el ritual triomfalista, especialment perquè la derrota de Pedro Sánchez és descomunal. Però, superats els titulars grandiloqüents, la lupa d’aquestes eleccions permet unes conclusions que haurien de refredar l’eufòria al carrer de Génova, no endebades assenyalen els errors que el PP s’entossudeix a cometre.
La conclusió és òbvia: el PP ha escenificat la batalla d’Extremadura com si fos la prèvia de les generals, sense tenir en compte dues dades importants: la primera, que Extremadura només representa el 3% del Congrés (10 diputats); i la segona, que l’abstenció ha arribat al seu màxim del 40%. Essent, doncs, un triomf important per a Feijóo, perquè era la primera contesa electoral després dels escàndols de Sánchez, és evident que no té un pes tan significatiu com si fos Andalusia, on es juguen gairebé el 20% dels escons. Emperò, és el primer round del cicle que continuarà amb Aragó, Castella i Lleó i Andalusia, en un triplet que pot ser demolidor per al PSOE, de manera que l’estratègia del PP de convertir cada autonòmic en una minigeneral podria resultar exitosa. Sens dubte, al PSOE li venen uns mesos horribilis. La qüestió, tanmateix, és que aquesta victòria del PP ve amb regal enverinat afegit: l’imparable creixement de Vox, que es convertirà en una llosa cada vegada més pesant per governar. L’exemple d’Extremadura és significatiu: el PP va avançar les eleccions per consolidar el seu poder, i el que ha aconseguit és que Vox dupliqués els vots, passant de tenir 5 escons a tenir-ne 11. Ep, i segona força a Badajoz, poca broma... Conclusió: les eleccions que havien de ser la gran victòria del PP i la primera pedra de la caiguda de Sánchez s’han convertit en les eleccions de Vox. La corda al coll que posa Abascal a Feijóo és cada vegada més gruixuda. En certa manera, el PP està vivint amb Vox la faula de la granota i l’escorpí: l’ajudarà a passar la bassa, però només amb la intenció de clavar-li la fiblada.
Notícies relacionadesAquesta és la gran lliçó (o el gran avís) que ofereix Extremadura: que l’únic partit que augmenta sensiblement és Vox. El PP, en canvi, no acaba d’enlairar-se i els èxits que aconsegueix ho són, sobretot, per demèrit del PSOE, que treballa intensament per fer-se l’harakiri. Feijóo no té una estratègia definida, abocat permanentment al tactisme simplista, i tampoc no sap com gestionar la seva incapacitat de teixir aliances més enllà de Vox. El partit d’Abascal és el seu salvador i el seu botxí, la granota i l’escorpí, l’abraçada de l’os...
I aquest duel, el que es produirà entre la dreta i l’extrema dreta, el que centrarà el debat polític dels propers temps, com altrament ho va ser entre l’esquerra i l’extrema esquerra a les èpoques del 15M. I atès que qui avança més en el duel és Vox, cal preveure una radicalització de les posicions polítiques en els temes més sensibles. Mentrestant, el PSOE farà de convidat de pedra, amb una extrema esquerra dividida, que tampoc aconsegueix cap paper. Venen sagnies històriques de vots per al PSOE que només podrien aturar-se si es fes un canvi radical de paradigma. I l’únic canvi de paradigma possible és que Pedro Sánchez faci un Artur Mas, és a dir, un pas al costat que permeti trencar l’impasse i regenerar l’espai. Si no marxa, i es manté atrapat en un poder catatònic que es mou sense anar enlloc, com un esforçat i inútil hàmster, acabarà deixant el seu partit en els ossos.
