Europa avança, a batzegades

Per això l’acord del Consell Europeu d’endeutar la UE –amb la garantia del seu pressupost comunitari– en 90.000 milions per prestar-los a Ucraïna i que aquest país continuï funcionant i comprant armes per fer front a Putin no és solament un fet rellevant, sinó una decisió existencial. Sense assegurar la vida d’Ucraïna, la UE no tindria credibilitat ni davant Putin ni anti Trump, que busca un final ràpid de la guerra a costa de cessions d’Ucraïna i de condicionar Europa.

Però Europa –tot i la seva feblesa estructural– ha reaccionat i ha pres una decisió fonamental. Ha après la lliçó de 1938, quan Chamberlain i Daladier –caps de govern d’Anglaterra i França– van cedir una part de Txèquia a Alemanya perquè així esperaven apaivagar Hitler. Però un any després el Führer –més insaciable– va envair Polònia i es va iniciar la Segona Guerra Mundial.

L’acord té inconvenients. Potser hauria sigut millor –com proposava el canceller Merz i la presidenta de la Comissió– fer servir 90.000 milions dels 210.000 actius russos congelats per la invasió i lliurar-los a Ucraïna. El cost econòmic per a la UE seria més baix i s’hauria visualitzat més fermesa davant Rússia. Però no ha sigut possible i per això la reunió del Consell Europeu va acabar de matinada. Bèlgica s’hi resistia perquè una gran part d’aquests actius estan en mans d’una societat belga i temia els contenciosos jurídics. A més, Hongria, Txèquia i Eslovàquia –amics de Putin– s’hi oposaven amb força. I Meloni hi era molt reticent.

Per això l’acord és un altre. Però Ucraïna no haurà de pagar interessos fins que Rússia li torni 90.000 milions per reparacions d’una guerra que no sembla que s’hagi d’acabar aviat. I els 210.000 milions continuen congelats i en últim extrem servirien per pagar el crèdit que ara la UE demanarà als mercats.

A més, aixecar 90.000 milions als mercats és un altre pas cap a un deute comunitari –cap a una certa unió fiscal–, tot i que no pas igual que el deute per als fons Next Generation després de la pandèmia. I Alemanya –sempre reticent a l’endeutament– l’ha acceptat. Merz ha dit que era un acord positiu, tot i que no era el que Alemanya preferia.

Com ha dit António Costa, el portuguès que presideix el Consell Europeu, la UE compleix el que va prometre: sostenir Ucraïna, no pas amb declaracions sinó amb fons importants. I Meloni s’ho ha empassat. Tot i que Hongria, Txèquia i Eslovàquia quedin exemptes de qualsevol càrrega del crèdit. La UE compleix, però tres països se n’autoexclouen. És, doncs, també un crèdit d’una "coalició de voluntaris" que en el futur podria englobar la Gran Bretanya de Starmer. I fins i tot el Canadà. La UE avança a batzegades i amb pragmatisme. En política moltes vegades "el que és perfecte és enemic del que és bo".

Notícies relacionades

Paradoxes d’un nomenament

President, truqui a Morales

I el mateix es pot dir de la decisió de la Comissió d’aquesta setmana d’esmenar el pacte verd de fa dos anys i allargar la fabricació dels cotxes convencionals (de combustió) més enllà del 2035. El tot elèctric es retarda, però s’haurà de reduir el 90% de les emissions del 2021. No és el que s’esperava, però la indústria de l’automòbil –amb molts treballadors a molts països (Espanya inclosa)– creu que és obligat per al seu futur davant la competència xinesa. Pedro Sánchez ha dit que és un error històric. Sí, el futur és el cotxe elèctric, però si les empreses automobilístiques no poguessin continuar, el futur elèctric encara seria pitjor.

Més preocupant és el nou retard del pacte amb Mercosur, el bloc llatinoamericà encapçalat pel Brasil i l’Argentina, que es negocia des de fa més de 20 anys. França s’hi oposa per la pressió dels agricultors. I si el retard fos indefinit la UE perdria molta autoritat moral com a primera potència comercial del món.