Fum
Un univers sencer
Disposo a la meva taula de treball d’un flexo entorn de la llum del qual es manifesta un núvol format pel fum del cigarret que em fumo entre paràgraf i paràgraf. No importa cap a on l’expulsi, el fum es reuneix en aquest punt donant lloc a un planeta multiforme, ja que canvia d’aspecte fins que es dissol. Ho observo amb la concentració que es reserva als fenòmens mentals. Al quedar atrapat al con de llum, el fum adquireix una coherència inesperada: es corba, es plega, traça relleus que duren un instant. Cada segon inaugura un paisatge i el cancel·la. Se m’acut que aquest planeta està compost per matèria íntima i heterogènia, una barreja gairebé biogràfica. En aquest núvol floten microgotes de la saliva arrossegades per l’exhalació, floten bacteris procedents de la meva boca, partícules de nicotina i quitrà, cendres del tabac, compostos volàtils que es desprenen al cremar el paper, pols suspès a l’habitació, capturat pel corrent càlid de la bombeta.
Aquest món efímer és, en part, el meu inventari cel·lular. Alguna cosa de mi hi viatja. No és un núvol aliè, sinó una projecció del meu interior, convertida en esfera canviant per la gravetat domèstica del llum. La llum organitza el fum, l’estructura. L’obliga a reunir-se entorn d’un centre. I durant uns segons, aquesta congregació sembla obeir a lleis pròpies: corrents interns, xocs diminuts, naixements i extincions ínfimes. Si hi hagués habitants en aquest planeta, viurien en una escala on un corrent d’aire seria una catàstrofe còsmica i l’apagar-se del flexo, una apocalipsi sobtada.
Mentrestant, em mantinc a la meva cadira, creient-me exterior a l’escena. No obstant, el planeta depèn de la meva respiració. Sense el meu gest –aspirar, retenir, expulsar– no existiria. La seva atmosfera és el meu alè transformat; la seva durada, la mesura del meu passatemps. El fum s’aprima. Les partícules es dispersen. El que semblava un món compacte torna a ser barreja informe. Només queda la llum sobre la taula. Però, durant un interval, una cosa meva va orbitar entorn d’aquest petit sol artificial, i va ser suficient perquè el meu quarto acollís un univers sencer.
