¿‘Quo vadis’, Rufián?

Gabriel Rufián, el mateix que en estrenar-se al Congrés va anunciar que només seria diputat divuit mesos, els que trigaria Catalunya a aconseguir la independència; el mateix que va anomenar traïdor Carles Puigdemont ("155 monedes de plata") a Twitter, quan aquest s’inclinava per convocar eleccions en lloc de declarar la independència, és avui el gran promotor de l’aliança de les esquerres espanyoles. "Cosas veredes, amigo Sancho, que farán fablar las piedras". Més enllà de la bondat o no del propòsit –hi farem referència més endavant–, això de Rufián és una provocació en tota regla. Rufián no va demanar permís al seu partit per impulsar la campanya a favor de la unió de les esquerres, ni ha rectificat quan se li ha dit que no anés en aquesta direcció. Fent-se el sord, ha continuat endavant. El míting del dijous dia 9 al costat de Montero i Domènech a Barcelona pot ser la gota que fa vessar el got.

Aturem-nos un moment en aquest punt. Sumar les esquerres és un objectiu encomiable, que pot resultar positiu per a un espai fragmentat, desorientat i enverinat per la fricció entre egos. Probablement, aquestes formacions polítiques obtindrien més diputats juntes que cadascuna pel seu cantó. Tanmateix, com és evident amb els números a la mà, ni en el millor dels supòsits se situarien a prop de poder frenar les dretes. Per molt que Rufián proclami que del que es tracta és de "feixisme o antifeixisme" i encara que aconseguís posar d’acord un grapat d’aquestes formacions –cosa que avui dia no hi ha indicis que pugui succeir–, els comptes no surten. De cap manera.

Notícies relacionades

Rosalía i el Taller de Músics

Sixena: 56 setmanes

Aleshores, "Quo vadis, Rufián?". Cap on va, Rufián? Per què fa el que fa? Aquesta és, sens dubte, la pregunta del milió, ja que depassa la política i travessa els espessos boscos de la psicologia. Rufián, un tio llest que s’ha fet famós gràcies a la seva habilitat per ordir frases simples i rodones, pot ser que senti que al seu partit no se l’aprecia tant com ell mereix, que, intuïm, segons la seva opinió, és moltíssim. S’ha distanciat ostensiblement del nucli dirigent d’ERC i manté relacions glaçades amb diversos dels seus companys de grup al Congrés. Davant d’això, hi ha dues hipòtesis. La primera, que el que pretén Rufián sigui fer-se valer davant del seu partit, que li facin cas, manar més. La segona, que pugui, en un moment donat, liderar o incorporar-se de manera rellevant a una eventual candidatura de les esquerres espanyoles. Si atenem al primer supòsit, li pot passar a Rufián que amb el seu excés d’obstinació aconsegueixi el contrari del que pretenia. Per la seva banda, la segona hipòtesi necessitaria que efectivament la candidatura de les esquerres es converteixi en realitat, una cosa extremadament complicada. Discorrin els plans del portaveu republicà a Madrid per un camí o per l’altre, cal concloure que la jugada resulta francament temerària. Recordem que Catilina va acabar havent de marxar de Roma.

Fins ara Oriol Junqueras ha adoptat una aproximació, diguem-ne, en el millor sentit del terme, jesuítica al pols rufianesc. Li ha dit no, però mirant d’evitar un enfrontament frontal i irreversible, que pogués precipitar la ruptura. No obstant això, cada vegada que el de Santa Coloma de Gramenet obre la boca l’autoritat de Junqueras es devalua una mica més i la imatge d’ERC es desgasta. Això de Rufián té, sens dubte, un cost per als republicans. Davant d’aquesta situació, és lògic preguntar-se per quina raó Junqueras i ERC estan aguantant tant i, sobretot, fins on arribarà la seva paciència amb ell.