Nus i crus

Notícies relacionades

Europa per als americans

Segones lectures

M’imagino que la parella amb qui em vaig creuar fa dies en un recinte silvestre anomenat Molló Parc, amb tot d’animals (salvatges i domèstics) en captivitat (però amb un cert espai per córrer), van expressar en el seu moment que estimaven la natura. Se’m va fer estrany veure aquells dos enamorats en un ambient més aviat procliu al gaudi infantil. A mi, no se m’hauria acudit mai d’anar amb una parella, sols, a donar menjar a unes cabretes i a observar com uns senglars robusts s’arrebossen en el fang, però la condició humana ho admet tot. Semblaven feliços, en un solejat i amable matí de tardor.

El cas és que vam coincidir en unes quantes estacions d’aquest viacrucis animal. Amb els llops àrtics, amb un ossos bruns, amb una llúdriga. Va ser a l’hàbitat de la llúdriga (una bassa on es banyava i un turó per on s’enfilava) que vam trobar un operari que li llançava aliment en forma de pollets morts, amb un caparró esquifit. La noia li va preguntar si l’ocellet era fet a l’ast. L’home va dir: "No, no. És cru, tal qual". Un dels que m’acompanyava en l’excursió, envoltat de criatures absortes amb l’anar i venir de la llúdriga, em va mirar i vam somriure. Va fer: "Suposo que no saben què dir-se i almenys així, amb aquesta aventura selvàtica, tindran tema de conversa". Ja m’imagino l’escena, tornant, amorosos, a l’alberg: "Quina cosa tan bèstia, oi, menjar pollets nus i crus".