Llibretes
El miracle manual
Cada sis mesos o així acabo una llibreta i en començo una altra. És una barreja de gimnàstica de mans i de cap. Sovint escriure manualment no serveix per a res més que per a la mateixa gimnàstica. De manera puntual, algunes d’aquestes llibretes es converteixen en avantsala d’un llibre, el seu camp d’assaig, o de batalla, o el seu cementiri. Entre llibre i llibreta s’estira una mica més que una família semàntica. Després d’emergir del no-res, i convertir-se en una idea lluminosa que va a la deriva al cap, els futurs llibres passen una llarga temporada, que també pot ser curta, en un petit quadern, que pot ser gran. El projecte, detallat a mà, deambula sense garanties, perquè la literatura dona fruits sense que puguis prèviament estar segur que produirà un resultat. Aquesta residència a la llibreta, llaurada amb un bolígraf, resulta crucial. Allà, en aquests fulls escrits amb paciència, confusos, gargotejats, amb guixots, en les que de vegades es barregen les teves frases amb les d’altres, o el desenvolupament d’un personatge amb una llista de la compra, o un número de telèfon amb la descripció d’un sentiment, el projecte es fa adult, i un dia et diu: "Vull ser llibre".
Però el més habitual és que les llibretes comencin i acabin en si mateixes, sense portar a res superior. Es mantenen en la gimnàstica, en el pur plaer de fer servir les mans amb certa finor, encara que, fins i tot quan empunyen un martell, tampoc no perden l’exquisidesa. Hi ha alguna cosa a les mans que condueix inevitablement a la precisió. Em passa pel cap una escena de Las consecuencias del amor, de Paolo Sorrentino. El seu protagonista, Titta de Girolamo, és un home solitari condemnat per la màfia a viure en un hotelet suís, on cada setmana algú li entrega una maleta atapeïda de diners, que ell diposita en un banc. Hi ha una escena en què sis empleats compten els diners manualment. La quantitat és grollera, i el director del banc pregunta a Titta: "¿Per què no deixa mai que comptin les màquines els diners?". Titta respon: "Mai s’ha de deixar de confiar en els homes. El dia que passi això, haurem comès un error". Les mans són sàvies.
Sostenir un bolígraf és una modalitat d’esplendor, tan amenaçada per les màquines –telèfons i ordinadors– com els diners de Girolamo. Perseverar a exercir l’escriptura manual només pot conduir a la bellesa. M’agrada posar l’exemple de Shelby Foote, autor d’una obra d’història monumental sobre la Guerra Civil nord-americana, que va escriure al llarg de vint anys. I ho va fer amb un plomí. Es va arribar a dir que a meitat d’escriptura va comprar totes les que quedaven als Estats Units. "Esterbrook, el meu fabricant favorit de puntes de ploma, pràcticament estava en fallida, i jo estava bastant desesperat perquè se m’estaven acabant", va dir en una entrevista. Quan va saber que una vella papereria de Nova York emmagatzemava reserves del seu model (Probat 313), en va comprar prou perquè li duressin vida i mitja. De fet, va escriure el manuscrit a plomí, de milió i mig de paraules, no una sinó dues vegades. No hi ha més fe en el miracle manual.
