Europa per als americans

Si Europa tingués un García Márquez que l’expliqués, Elon Musk i la seva xarxa X serien avui la United Fruit Company de Cent anys de solitud. Una companyia bananera del segle XXI, sense matxets ni guàrdies armats, però amb algoritmes i campanyes virals capaços d’arrasar reputacions, institucions i consensos socials. La multa que la Unió Europea ha imposat a X per incomplir les normes de transparència, manipular el disseny dels famosos checks blaus i boicotejar l’accés a les dades per a investigadors és un gest de sobirania política: Europa diu que, en el seu territori, també el digital, regeixen lleis aprovades per parlaments.

La reacció de Musk ha sigut pròpia d’una companyia bananera: incitar que s’enderroqui el Govern que vol posar límit a l’espoli de la seva plantació. Ha respost amb una campanya de notícies falses, mitges veritats i exageracions, presentant la UE com un monstre censor que persegueix la llibertat d’expressió, mentre ell s’erigeix en màrtir del liberalisme. Des de la seva plataforma ha atiat milions d’usuaris contra les institucions europees i ha reforçat el discurs dels moviments populistes d’ultradreta, que somien enderrocar la Unió des de dins: un Muskexit massiu. El milionari llibertari no és un actor aïllat: és l’altaveu dels que veuen en Brussel·les l’últim dic davant una jungla desregulada. En aquest context, l’hostilitat de l’Administració Trump cap a la UE és gairebé un afalac. El seu problema no és amb els europeus (blancs, per descomptat): vol que centenars de milions de consumidors comprin cotxes, software, armament i subscripcions d’empreses de Silicon Valley. El que l’irrita és el model polític, social i econòmic que Europa, amb els seus problemes i contradiccions, encara representa: un Estat del benestar que, malgrat les retallades i les dificultats, continua sent referència; societats plurals que s’obstinen a reconèixer drets a minories; un mercat regulat... El vell pacte, en definitiva, entre democràcia liberal i socialdemocràcia que va fundar la UE i que encara resisteix a l’onada il·liberal. Trump encarna l’alternativa: nativisme, llei del més fort, un món concebut com una selva on el joc consisteix a imposar-se al veí. I on els blancs dominen, de Califòrnia a Sud-àfrica, de Toronto a Terra del Foc, de Budapest a Cadis.

Notícies relacionades

Segones lectures

Llibertat d’elecció

Que la Casa Blanca confronti així la UE és la prova més clara que els EUA no són avui un aliat; que ja no es pot donar per descomptat que Washington i Brussel·les estiguin al mateix costat en la defensa d’un ordre internacional basat en normes. Un amic no amenaça amb sancions, ni saboteja els teus intents de regular empreses que operen en el teu territori, ni aplaudeix els que menyspreen la teva integració, ni finança els que busquen la teva destrucció. Un amic no t’aplica la doctrina Monroe.

Europa ha d’assimilar que l’aliat de l’últim segle ja no ho és, almenys no de la mateixa manera, i actuar en conseqüència. Això significa reforçar les seves estructures polítiques, consolidar la seva autonomia econòmica, construir una capacitat militar creïble i apostar per la seva sobirania tecnològica. També significa entrar en mode autodefensa davant els molts autoproclamats patriotes (d’Orbán a Abascal, de Farage a Le Pen) que volen una Europa per als americans. La paradoxa d’aquest moment és que l’elogi més gran al projecte europeu ve dels seus enemics. Si Trump i Musk odien la UE és perquè la UE, amb totes les seves imperfeccions, encara significa una cosa diferent.