Han rodat caps per menys

Una lectura freda –i ara mateix ben poc freqüent– de la sentència condemnatòria contra Álvaro García Ortiz deixa un primer titular clar: és culpable, però per la mínima. La multa imposada és irrisòria si la comparem amb allò que se li demanava. És molt pitjor la plantofada institucional. El càstig podria haver estat molt més dur i, si no ho ha estat, segurament García Ortiz ho ha d’agrair al fet que no hagin aparegut proves materials, inequívoques i concloents, que acreditin la seva participació directa en la filtració de secrets que es troba en l’origen de tot l’afer. No ha aparegut cap pistola que tregui fum.

Ara: d’olor de cremat, n’ha sortit tanta com vulguis i més. És evident que García Ortiz va dedicar molts més esforços a desmentir que la fiscalia busqués un pacte de conformitat amb la parella d’Isabel Díaz Ayuso que no pas a esbrinar d’on sortien aquelles filtracions. Tenint la capacitat i, probablement, el deure d’investigar-ho d’ofici, ni s’ho va plantejar. O no en tenia cap dubte, o li era ben igual.

I després va l’home i esborra tots els whatsaps. Si això no és fer desaparèixer el cos del delicte... Per comparar-ho amb un altre cas que també ha merescut l’atenció del Tribunal Suprem i del carrer: quan el "cos en flames" de Pedro Rodríguez, víctima del crim de la Guàrdia Urbana, va quedar reduït a cendra, la justícia es va trobar sense manera humana de saber com havia mort exactament aquell home, i a mans de qui. Si mentia l’arxicondemnada Rosa Peral o l’ara per ara molt més ben parat Albert López, que s’acusaven i encara s’acusen mútuament. Davant la impossibilitat d’arribar al fons de la qüestió, van considerar el fiscal o el jutge que era millor concedir-los el benefici del dubte? I ara. Els van enviar de pet a la trena a tots dos, a ella amb més acarnissament, perquè els va fer l’efecte de ser més dolenta dolentíssima que ningú, i apa, fins avui.

Potser en aquell cas també va pesar el fet que els reus fossin agents de policia. A qui ostenta autoritat se li exigeix més. Més respecte a la llei i més de tot. Doncs imaginem què se li hauria d’exigir a tot un fiscal general de l’Estat…

El drama de tot aquest sainet és que la fulleta de parra que encara mig tapava la separació de poders cada cop es va fent més minsa. No només entre els tres poders clàssics –legislatiu, executiu i judicial–, sinó entre tots els poders i el que anomenem el "quart poder". Que els mitjans de comunicació facin d’infanteria en la guerra entre blocs polítics no és, per desgràcia, cap novetat. Però feia temps que no ho vèiem de la manera descarada actual.

Recorden Juan Lobato, el poruc socialista madrileny que va córrer a dipositar davant notari els correus sobre el tema? En part ho devia fer perquè, com a tècnic d’Hisenda, sap prou bé en aquestes coses el pa que hi donen i el perill que tenen. Però també perquè, dient-se Lobato en un partit on hi ha llops molt més grossos, devia patir que algú no intentés matar dos ocells d’una pedrada, i no li fes menjar el marró a ell.

Notícies relacionades

Europa per als americans

Segones lectures

Don Álvaro García Ortiz, en canvi, va renunciar del tot a aquesta mena de prudència. O perquè es creia i encara es creu intocable, o perquè entre tots plegats han normalitzat que les institucions siguin un escenari de guerra oberta entre partits on tot s’hi val.

Sempre he pensat que Isabel Díaz Ayuso es va fer un flac favor –a ella mateixa i a la seva parella– polititzant tant les acusacions com la defensa en aquest cas. N’hi hauria hagut ben bé prou amb demanar que es deixés treballar la justícia. Però, vista l’actuació del fiscal general, ja ningú sap què és l’ou i què és la gallina.