Tots amb il·lusió

Vivint a Madrid, el Polònia -en els seus anys bons- era la meva arma secreta per a desxifrar les anades i vingudes de la política catalana sense necessitat ni de llegir la premsa. Filava més fi i donava més claus que molts articles de diari. L’humor permetia burlar la censura subtil d’allò “que es pensa, però no es diu” i fer-ho des d’un marc mental immediatament identificable per aquells que, com jo, havíem crescut en un món “convergent de la punyeta”.

Perquè aquesta era la matriu del Polònia. La generació que el va parir era la que havia transitat de les majories absolutes de Pujol als tripartits, tot just per agafar aire abans que el Titanic del procés enfilés uns quants icebergs. Jo havia compartit caravanes electorals amb Toni Soler i Queco Novell, qui per cert ja ens distreia a l’autobús amb premonitòries paròdies dels polítics del dia. O de la nit.

La sàtira del Polònia -insisteixo, en els seus bon temps- era tan esmolada com entranyable…per a segons qui. Perquè en principi rebien tots, però no rebien tots igual. Els “de casa” havien d’entomar en clau d’humor allò que mai no els preguntarien a una entrevista de TV3 o de La Vanguardia, però al final del gag i del programa, no deixaven de fer goig. Fins i tot quan quedaven com uns ximples, eren els “nostres” ximples.

No passava ben bé el mateix amb els “altres”. Quan la víctima de la paròdia era un Borbó, l’Abascal o l’Ayuso, posem pel cas, l’humor fi donava pas a l’exorcisme. Sobretot en el cas de Franco, un clàssic del programa. El dia de la gala al Teatre Victòria, em va sorprendre veure un fan adreçant-se tot emocionat a l’actor que l’interpreta per a dir-li ,“m’agrada molt el teu personatge”. “Franco?”, vaig preguntar astorada. Sens dubte hi ha gent per a tot.

Cosa que també es demostrava quan en David Fernández de la CUP marxava enfurismat del teatre perquè hi haguessin convidat la Sílvia Orriols. Total, només és alcaldessa de Ripoll i diputada al Parlament de Catalunya. Però la reacció de Fernández venia a dir que considerava el Polònia una pilota “seva”, que no hauria d’estar permès que hi juguin els nens que a ell no li agraden.

Tampoc no estava gaire content Ignacio Garriga de Vox, que en una entrevista amb l’Ustrell es va queixar de no haver tingut mai personatge propi al Polònia, que sempre ha preferit limitar la presència del seu partit a Abascal i Ortega Smith. Tota una declaració de principis i de què considera un català “benpensant” que és un “fatxa”. Bé, ara que l’Ortega Smith l’han cardat fora, potser Garriga tindrà una oportunitat? Esperem esdeveniments.

He insistit un parell de vegades a parlar dels “anys bons” del Polònia com una pantalla definitivament superada. Sincerament ho penso, que els grans gags del passat són molt difícils de superar o fins i tot d’igualar. No només perquè tot es gasta, sinó perquè el marc mental que ho va fer possible potser ja no tornarà. Aquell si és, no és. Aquell humor, doncs això, “convergent de la punyeta”.

Notícies relacionades

Pensar l’escola

EL PERIÓDICO reforça el seu lideratge a Catalunya

Ara tot és molt més literal, molt més aspre, i, ves per on, les singularitats de la política catalana que el Polònia va néixer per a retratar, cada cop estan més condicionades per la política espanyola amb la que tantes distàncies es volien i es volen marcar. Ja té conya que els gags més exitosos dels últims anys siguin en castellà i amb protagonistes que viuen i treballen a Madrid. O que el gag suprem de la gala dels 20 anys fos la transformació progressiva d’una “espontània” del públic en…Pedro Sánchez! Un Pedro Sánchez de carn i os, literal, que no va venir al teatre, però sí va beneir els artífexs i assistents en vídeo. Del “tots amb il.lusió” al “todos contra la ultraderecha”.