Tots amb il·lusió

Vivint a Madrid, el Polònia –en els seus anys bons– era la meva arma secreta per desxifrar les anades i vingudes de la política catalana sense necessitat ni de llegir la premsa. Filava més prim i donava més claus que molts articles de diari. L’humor permetia eludir la censura subtil d’allò que es pensa, però no es diu i fer-ho des d’un marc mental immediatament identificable per als que, com jo, havíem crescut en un món "convergent de nassos".

Perquè aquesta era la matriu de Polònia. La generació que el va parir era la que havia transitat de les majories absolutes de Pujol als tripartits, justament per agafar aire abans que el Titanic del procés encarés uns quants icebergs. Jo havia compartit caravanes electorals amb Toni Soler i Queco Novell, que per cert ja ens entretenia a l’autobús amb premonitòries paròdies dels polítics del dia. O de la nit.

La sàtira de Polònia –insisteixo, en els seus bons temps– era tan afilada com entranyable... per a segons qui. Perquè en principi rebien tots, però no rebien tots igual. Els de casa havien d’encaixar en clau d’humor allò que mai els preguntarien en una entrevista de TV3 o de La Vanguardia, però al final del gag i del programa no deixaven de lluir bé. Fins i tot quan quedaven com uns tontos, eren els nostres tontos.

No passava exactament el mateix amb els altres. Quan la víctima de la paròdia eren un Borbó, Abascal o Ayuso, posem per cas, l’humor fi donava pas a l’exorcisme. Sobretot en el cas de Franco, un clàssic del programa. El dia de la gala al Teatre Victòria, em va sorprendre veure un fan dirigint-se emocionat a l’actor que l’interpreta per dir-li: "M’agrada molt el teu personatge". "¿Franco?", vaig preguntar atònita. Sens dubte hi ha gent per a tot.

No per a tothom

Això també es demostrava quan David Fernández, de la CUP, marxava enfurismat del teatre perquè haguessin convidat Sílvia Orriols. Total, només és alcaldessa de Ripoll i diputada al Parlament de Catalunya. Però la reacció de Fernández venia a dir que considerava Polònia una pilota seva, que no hauria d’estar permès que hi juguin els nens que a ell no li agraden.

Tampoc estava gaire content Ignacio Garriga, de Vox, que en una entrevista amb Ricard Ustrell es va queixar de no haver tingut mai personatge propi a Polònia, que sempre ha preferit limitar la presència del seu partit a Abascal i Ortega Smith. Tota una declaració de principis i del que considera un català benpensant que és un fatxa. Bé, ara que a Ortega Smith l’han fer fora, ¿potser Garriga tindrà una oportunitat? Esperem esdeveniments.

He insistit un parell de vegades a parlar dels anys bons de Polònia com una pantalla definitivament superada. Sincerament ho penso, que els grans gags del passat són molt difícils de superar o fins i tot d’igualar. No només perquè tot es desgasta, sinó també perquè el marc mental que ho va fer possible potser ja no tornarà. Aquell si és, no és. Aquell humor, doncs això, "convergent de nassos".

Notícies relacionades

El laberint de la justícia

Pedrooooo, ¿una altra vegada?

Ara tot és molt més literal, molt més aspre, i, ves per on, les singularitats de la política catalana que Polònia va voler retratar estan cada vegada més condicionades per la política espanyola amb la qual tantes distàncies es volien i es volen marcar.

Té gràcia que els gags més exitosos dels últims anys siguin en castellà i amb protagonistes que viuen i treballen a Madrid. O que el gag suprem de la gala dels 20 anys fos la transformació progressiva d’una espontània del públic en... ¡Pedro Sánchez! Un Pedro Sánchez de carn i ossos, literal, que no va estar al teatre, però sí que va beneir els artífexs i assistents en vídeo. Del "tots amb il·lusió" al "tots contra la ultradreta".