La tribuna
La metàfora Salazar
El PSOE i la Moncloa van neutralitzar una denúncia de misogínia, van aturar dues vegades el procés i van desatendre completament l’angoixa de les denunciants
Sobre el paper, tots són feministes. Però del paper a la realitat hi ha un tram enorme que protegeix les actituds misògines, especialment quan el poder entra en joc
"S’apujava la bragueta a la teva cara, escenificava fel·lacions i demanava veure’ns l’escot". Aquest va ser l’explícit i repugnant titular amb el qual, gràcies a elDiario.es, vàrem descobrir l’existència d’un tal Francisco Salazar. Desconegut per a la majoria dels mortals aliens a la pomada socialista, el personatge era, tanmateix, un perfecte conegut en els cercles del poder del PSOE.
No es tractava d’un passavolant qualsevol del carrer Ferraz, sinó d’un home que havia compartit pis amb Ábalos i Santos Cerdán a les èpoques del Peugeot, quan Pedro Sánchez protagonitzava la batalla per les primàries. I després de l’èpica, la prosa del poder, amb despatx a la Moncloa com a assessor directe del president, i estreta vinculació amb la xarxa d’alts càrrecs del govern i del partit. Entre d’altres, amic personal del seu excol·laborador Antonio Hernández, director de Coordinació Política de Presidència fins ahir mateix, que va ser destituït.
Seria aquesta xarxa de poder la que li hauria permès blindar-se davant les primeres acusacions de les dones que havien treballat amb ell, i, tot i deixar el càrrec, mantenir intacta la seva influència en el partit: trucades del PSOE a eurodiputats perquè ajudessin Salazar amb l’assessoria demoscòpica que havia creat; peticions a diverses ambaixades a Madrid per tal d’ajudar Salazar; assessoria a Salvador Illa en qualitat de líder del PSC; trobades recents amb la portaveu del Govern, Pilar Alegría, i amb l’actual secretària d’organització, Rebeca Torró… Era tal la seva influència, que va ser una de les persones que, després de l’entrada de Santos Cerdán a la presó, va dissenyar la nova estructura orgànica del partit.
I tot aquest èxit el gaudia després que les dones afectades haguessin denunciat en el canal intern del partit que Salazar "sobrepassava totes les línies" i mostrava comportaments misògins inacceptables. Tot i la contundència de la seva denúncia, l’expedient sobre Salazar va desaparèixer de sobte i ningú del partit no es va posar en contacte amb les dones durant mesos. Després, la premsa va començar a remoure el tema i el PSOE va tornar a intentar parar-ho, amb l’excusa que no calia obrir una nova investigació, perquè Salazar s’havia donat de baixa. I, com ja s’ha dit, després va continuar gaudint dels favors de les altes esferes socialistes, que li varen mantenir el xiringuito sense escarafalls
Ara que l’escàndol ha explotat en tota la seva dimensió, tant per la informació dels companys d’elDiario.es, com pel testimoni d’altres dones que han corroborat les denúncies contra Salazar, han vingut les presses, les destitucions i els intents patètics de donar explicacions. Però no hi ha per on agafar-ho atesa l’evidència que no es pot desmentir: el PSOE i la Moncloa van neutralitzar una denúncia de misogínia, van aturar dues vegades el procés, i varen desatendre completament l’angoixa de les denunciants. Ras i curt, la Moncloa va protegir el misogin i va ignorar les víctimes. I tot això, mentre venia la seva propaganda de compromís feminista al mercat de la política. De fet, el mateix que li va passar a Podem quan va esclatar el cas Errejón i es va saber que els protocols interns no havien servit per a res, malgrat que el partit conegués algunes de les denúncies.
Aquesta és la qüestió: l’abisme que hi ha entre la propaganda política i la coherència a l’hora de fer-la efectiva. Sobre el paper, tots són feministes i contraris a les pràctiques misògines. Però del paper a la realitat hi ha un tram enorme que protegeix els misògins, especialment quan el poder entra en joc. La misogínia és encara tan profunda, que arriben a normalitzar-se comentaris, vocabularis i maneres que degraden profundament les dones, sense motivar cap reacció de rebuig. En aquest sentit, el Salazar de la bragueta oberta i la mirada lasciva als escots de les seves ajudantes, s’assembla molt a l’Ábalos del "No sé, la Carlota, se enrolla que te cagas", amb Koldo responent, "pues la que tú quieras. O Ariatna y Carlota, y a tomar por culo". És el masclisme ancestral que s’alimenta de la impunitat. El problema no és que existeixin porcs que no respectin les dones. El problema és que gaudeixin d’impunitat quan tenen poder.
