La tribuna
Sanchisme versus antisanchisme
La polarització entorn de la figura de Pedro Sánchez, i no la ideologia esquerra-dreta, és el que marca la política de blocs en l’Espanya d’avui
La desafecció creix quan el clima de confrontació es cola en la vida quotidiana i desborda la paciència d’un país que està cansat de viure en campanya constant
Pedro Sánchez és l’epicentre de la política espanyola, el seu yin i el seu yang, el dirigent que ocupa tant espai que s’ha convertit en una metàfora de si mateix: el sanchisme, causa i conseqüència de gairebé tot el que passa en la vida pública, des del Tribunal Suprem fins als platós de RTVE. En comunicació política, aquesta centralitat sol ser un avantatge, perquè permet concentrar el focus i dominar el missatge i el relat, però en aquest cas no és així. El seu predomini no s’explica només per qui el recolzen, sinó també, i potser sobretot, per qui han fet de combatre’l el seu principal, si no únic, projecte polític. Sanchisme, sovint fins i tot de mala gana, i antisanchisme s’han consolidat com els dos grans blocs de la política espanyola.
L’últim any ha aguditzat encara més un cicle de polarització que sembla no tenir final, un període en què les tensions s’acumulen sense que apareguin espais clars per a la distensió o l’acord. Les dades del tercer Estudi de Tendències Informatives de Prensa Ibérica i LLYC reflecteixen un escenari d’incomunicació pràcticament total entre Govern i oposició. Aquest silenci aparent no és un conjunt buit, sinó que és ple de soroll: declaracions altisonants, acusacions creuades i una conversa pública insuportable.
Presentat d’aquesta manera, el conflicte polític s’empobreix. No hi ha matisos, a penes hi ha passarel·les possibles, quan es tracta d’estar a favor o en contra de Sánchez. En el vèrtex d’aquest esquema apareix sempre el mateix nom propi: Pedro Sánchez. Ell és el camp de batalla, l’ariet, la diana i l’únic botí possible en cada disputa parlamentària, mediàtica o cultural. Tot es mesura en funció de la seva figura: cada crisi judicial, cada votació al Congrés, cada intervenció televisiva, cada acudit de Broncano o de Motos. Aquesta hiperpersonalització converteix la política en un plebiscit permanent sobre algú més que sobre alguna cosa.
Les dades de l’Estudi de Tendències ajuden a dimensionar aquesta centralitat. Entre l’1 de juliol del 2024 i el 30 de juny del 2025, un terç dels lectors de notícies polítiques va consumir continguts relacionats amb Sánchez, i gairebé una cinquena part de la conversa en xarxes socials va tenir el president com a eix. Aquesta omnipresència remarca la paradoxa que com més present està el president, més evident es torna la seva soledat, la d’un líder envoltat de soroll. De tant denunciar la polarització, Sánchez ha acabat per encarnar la figura més polaritzadora del país, per sobre fins i tot de forces que van néixer per tensionar el tauler, com Vox, el relat inicial del qual es va articular contra el procés i després contra la immigració, però que avui troba en l’antisanchisme el seu principal combustible.
En aquest clima, cada episodi es converteix en munició. Noms com Koldo, Cerdán o Ábalos funcionen com a projectils contra el president. Al voltant orbiten aliats incòmodes –amb Bildu sempre en primer pla– i socis impossibles: Junts. Com més abstracte es torna el debat, més s’embruteix el to i més es difumina la frontera entre la crítica legítima i la desqualificació sistemàtica. En l’àmbit local encara hi ha marge per a la gestió, la concreció i un cert aire de normalitat, però en l’àmbit estatal sembla que s’imposa la lògica de la batalla permanent, política i cultural, com si no hi hagués treva possible.
El desgast es trasllada a la ciutadania. La desafecció creix quan el clima de confrontació es cola en la vida quotidiana i desborda la paciència d’un país cansat de viure en campanya constant. El sanchisme, entès com a manual de resistència, funciona; com a taula de supervivència, fins ara també, i probablement constitueix avui el principal valor polític no només del PSOE, sinó de bona part de l’esquerra. Però la pregunta de fons és si un setge continu es pot sostenir indefinidament. Que el millor actiu de l’esquerra sigui, alhora, el revulsiu més eficaç de l’oposició més dura introdueix una tensió estratègica difícil de gestionar. ¿Serveix aquesta dinàmica per contenir l’extrema dreta o, per contra, contribueix a alimentar-la al fixar un enemic clar i reconeixible? El nou cicle electoral que arrenca a Extremadura es perfila així com un laboratori on es podrà observar fins a quin punt aquesta centralitat extrema del sanchisme és sostenible per al mateix Sánchez.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
