L’evidència
El punt clau és la impossibilitat de Pedro Sánchez de posar-se de perfil davant la magnitud de l’escàndol dels seus col·laboradors més pròxims
Manllevo la idea del meu títol d’una frase del final de l’article que aquest diumenge publicava el director Albert Sáez. Deia que costava d’entendre que Pedro Sánchez "no veiés el que era evident" referint-se a un Àbalos que des de sempre havia respirat l’aire d’impunitat que atorga la prepotència. L’amic del Peugeot, còmplice de l’assalt al poder i plenipotenciari de totes les cuites, estava tant al costat de Sánchez que n’era la seva ombra més precisa, i aquesta ombra ara dorm a Soto del Real, amb una petició fiscal de 24 anys de presó. ¿Podien passar desapercebudes les seves activitats curriculars extres durant anys de proximitat extrema amb Pedro Sánchez? ¿Podia escapar-se-li a Sánchez la seva personalitat, els gustos cars, l’augment patrimonial, les alegries de mascle ibèric ben allunyat de la propaganda feminista del seu partit? ¿I els Cerdán, Koldo, Aldama, etcètera, cap símptoma, cap detall, cap evidència?
Aquest concepte, el de l’evidència, és l’eix central pel qual pivota la profunda crisi de confiança cap a un Sánchez que, a hores d’ara, aconsegueix més acòlits per simple resistència que per convicció. És a dir, és la por al que ha de venir, i no la satisfacció amb el que hi ha, el que mou la posició numantina dels defensors del sanchisme. Dit altrament, si demà hi hagués una bona previsió de resultat favorable al PSOE sense Sánchez, molts dels groupies que ara el santifiquen, encapçalarien la seva decapitació. Ja no és Sánchez qui mou les afeccions, dotat de la porpra del seu lideratge, sinó la inevitabilitat que, si es convoquen eleccions, guanyen els altres. I els altres, amb un Vox en crescuda incontrolada, és un estímul poderós per mantenir el poder.
Tanmateix, "l’evidència" continua pesant com una llosa que obre enormes forats en el magma electoral socialista, la fuita de vots del qual ja no es dirigeix cap a l’esquerra irredempta, sinó cap a la dreta furiosa: 300.000 vots cap al PP i 250.000 a Vox, segons el CIS de Tezanos. És a dir, més de mig milió de persones de l’espectre central ideològic estarien canviat el vot senzillament perquè Sánchez ja no els sembla creïble, ni confiable, i de cap manera compren la idea del "govern més progressista" de la història. Cosa que és força comprensible, perquè és difícil comprar la idea de progrés i bones pràctiques quan, qui va liderar el discurs contra la corrupció en la moció de censura contra Rajoy, ara dorm a la trena acusat de practicar durant anys el mateixa bla, bla.
Aquest és, doncs, el punt: la impossibilitat de Sánchez de posar-se de perfil davant la magnitud de l’escàndol dels seus col·laboradors més propers. Hi pot haver moltes variables, a banda dels que el consideren directament culpable: qui cregui que no hi va tenir res a veure, però ho va permetre; qui pensi que va pecar de feblesa davant els seus col·laboradors; o qui cregui que va minimitzar els símptomes del que estava passant. Però creure que realment no sabia res de res és un sobreesforç de fe religiosa que difícilment es pot demanar. Amb un afegit que afegeix benzina al foc: Sánchez no és un qualsevol durant els anys del presumpte lladrocini: és el president del Govern, l’home que detenta la màxima informació de l’estat, i tot hauria passat durant anys i al seu costat mateix.
L’evidència no és com l’essència, invisible als ulls, tal com li va fer notar la guineu al Petit Príncep. No necessita esforç intel·lectual, ni profunditat filosòfica, sinó ulls per observar i la simple aplicació del sentit comú. Aquest és el problema de Pedro Sánchez, que el sentit comú l’inhabilita, perquè el que passa és tan gros que només permet dues conclusions: o coneixia el presumpte entramat corrupte que hi havia al seu voltant, o, cec i sord, no s’assabentava de res. Còmplice o inepte, culpable o irresponsable…, en ambdós casos, despullat de credibilitat.
Òbviament això es poc important per aquells que defensen mantenir-se en el poder, no endebades la por de perdre l’estatus és més poderosa que la confiança al líder, i mentre tinguin esperances que Sánchez pot resistir, mantindran la claca. Però no serà per la lluentor d’un lideratge, sinó per l’horror al buit. És un present continu, sense futur sostingut.
