La Portada d'El Matí de Catalunya Ràdio
Que no guanyi la maldat
MANRESA . GUERRA IRAN . ENTREVISTA A DONA IRANI . NOM I IMATGE SENSE IDENTIFICAR PER PROTECCIO /
Darrere les notícies que expliquem cada matí, sovint s'hi amaga una realitat innegable. Ens agradi o no, el mal existeix. I mereix una reflexió.
Perquè la maldat no és un concepte reservat als llibres de filosofia, ni un recurs narratiu per a la ficció. És una força quotidiana i profundament destructiva. Ens ho explicava dilluns el periodista Carles Porta, avesat a mirar aquesta foscor directament als ulls. “La gent té motivacions molt personals particulars i estranyes. Jo crec que un dels nostres èxits és que veient aquest tipus de casos entres a la ment humana, en situacions extremes. I això et permet entendre també que el mal existeix. La bèstia humana és la més difícil de totes”
No cal buscar gaire lluny la bèstia humana de la qual parlava el director de "Crims". El mal s'amaga, molts cops, darrere la porta de casa nostra. Ho veiem en una de les seves expressions més crues i covardes: la violència masclista. Només l’any passat, deu dones van ser assassinades a Catalunya, i hi va haver desenes de feminicidis a tot l'Estat. Aquest és el mal íntim en majúscules. La voluntat malaltissa d'anul·lar i destruir l'altra persona pel simple fet de ser dona.
Aquest mal individual té la seva rèplica a l'esfera pública i global. És el mal institucionalitzat que governa des dels grans despatxos. Ho comprovem aquests dies amb la política exterior dels Estats Units, amb un Donald Trump desacomplexat, que amenaça obertament "d'asfixiar" Cuba fins que es rendeixi. O que ataca indiscriminadament països sobirans, menyspreant qualsevol vestigi de dret internacional. Aquesta mateixa maldat continua enquistada en les dictadures i els règims autoritaris d'arreu del món, com en el règim de Vladímir Putin i la seva violació sistemàtica dels drets humans. En ple 2026, milions de persones viuen sotmeses a governs que els neguen, diàriament, la llibertat i la dignitat més bàsiques.
El mal individual i el social no es poden deslligar mai del tot. Tots dos operen seguint un mateix patró, sigui en una família o en la geopolítica, el mal té com a primera conseqüència ferir de mort la dignitat humana. Reduir l'ésser humà a una xifra, a un objecte, a una propietat prescindible. Ja ens ho va advertir la filòsofa Hannah Arendt amb el concepte de la banalitat del mal: ens va ensenyar que la barbàrie més absoluta no la cometen monstres irracionals. La cometen societats que acaten l'horror, que deixen de pensar críticament i el converteixen en rutina.
I aquest és, precisament, el nostre gran risc. Acostumar-nos al recompte de feminicidis. Normalitzar la barbàrie de la guerra, i l'endemà, continuar amb la nostra vida com si res. La victòria definitiva de la maldat és precisament aquesta: la indiferència, i l'únic antídot possible és la defensa radical de la persona i del seu valor infinit. Tenim el deure innegociable de no perdre mai la capacitat d'indignar-nos. Perquè el dia que decidim mirar cap a una altra banda i acostumar-nos al mal... haurem triat, sense adonar-nos-en, el bàndol dels botxins. El del mal. El bàndol incorrecte de la història.
