Anatomia d’un farsant

Segueixo l’arrencada del judici al bíblic clan dels Pujol mentre veig la sèrie Anatomía de un instante, que acaba també amb els líders del 23F en un tribunal. Se’m barregen ficció, no ficció i realitat i només trec en clar com de curiós que és veure un poderós retent comptes armat només amb un got d’aigua. En alguna cosa coincideixen: assisteixen al seu judici amb la perplexitat iracunda d’un pijo atrapat en un Rodalies perquè ha fallat la catenària, però també amb la melancolia agressiva d’un lleó en una urna de vidre.

Són gent que ha manejat els mecanismes del sistema, així que quan aquest els enjudicia semblen creure genuïnament que és el sistema el que s’ha gripat. Llavors, indefensos com insectes de panxa enlaire, els dona per posar-se amenaçadors, però també poètics. Per exemple, a Anatomía de un instante, el general Armada arriba a citar "la saviesa popular", tot i que en realitat la frase és de Campoamor. Diu: "En aquest món traïdor res és veritat ni mentida, tot és segons el color del vidre amb què es mira".

Armada va liderar un cop d’Estat que després va fingir sufocar, quan el Rei no el va deixar actuar en la funció encarnant el paper que volia. Familiarment connectats des d’Alfons XIII, fillol de la reina Maria Cristina, era un marquès a qui van encarregar quan Joan Carles I era un nen que el tutelés (fins que el 1976 va ser nomenat secretari de la Casa del Rei). Armada, doncs, no es creia un traïdor, sinó un heroi que havia corregit el rumb perquè la situació ho exigia. Hi ha gent que diu: "Jo no em repeteixo, jo insisteixo"; i hi ha qui defensa traïcions i incoherències com audaços canvis d’opinió al servei d’un bé superior. Els primers són simplement uns cristal·lins pesats inofensius; els segons, uns críptics cretins perillosos.

Però seguim amb el segon exemple. Les frases cubistes de Pujol són haikus magnífics. Temps enrere, havia dit: "El finançament dels partits és un misteri, però un misteri d’aquells que no són un misteri, perquè estan molt clars, però continuen sent un misteri". Dècades després, va citar Walt Whitman per avisar-nos que si insistien a tocar una branca, tot l’arbre cauria.

Per descomptat, hi ha personatges secundaris gloriosos, des del brutalisme fanàtic i tragicòmic de Tejero, en un cas, fins a la bruixa gallega dels Pujol, que va afirmar que el patriarca era "más agarrado que un chotis", en l’altre. Tenen encant, però insisteixo que la molla està en la caiguda dels grans homes i en la seva malaptesa per retirar-se.

Notícies relacionades

La salut del president

Les lliçons de Rodalies

A Anatomía de un instante, aquesta vegada en el llibre de Javier Cercas, es planteja una idea sucosa. Allà per 1989, Enzensberger encunya el concepte d’"heroi de la retirada". Si l’heroi del triomf i la conquesta havia sigut encarnat pels líders feixistes del segle XX, ara existien figures, segons ell, com Gorbatxov o Suárez, la tasca encomiable dels quals era desmuntar els monuments polítics d’aquests dictadors. La seva victòria, si bé menys espectacular, era política, però també moral. El cas és que ni Armada al seu dia, ni els Pujol ara ni el rei emèrit amb el seu llibre de memòries estan genèticament dissenyats per a la retirada digna. Són malintencionats, murris, melodramàtics i ridículs, amb un cinisme que venen com a idealisme.

El títol d’Anatomía de un instante ve d’una frase de Borges, que formula que qualsevol destí, per llarg i complicat que sigui, consta en realitat d’un sol instant, l’instant en què un home sap per sempre qui és. Acostumem a pensar que aquests grans homes, i pitjors escarabats, es defineixen en el moment més dolç, però en realitat es retraten quan els toca viure el moment més baix. Feijóo ja ha intentat fer la broma al Congrés, tot i que com sempre li ha sortit malament. Però aquest instant del poderós enjudiciat, ara Pujol (un intel·ligent que va tenir veritable poder) o en el futur Mazón (un ximple que amb prou feines va tenir influència), jo sí que l’anomenaria Anatomia d’un farsant.