Tom Wolfe en un pàrquing de València

Mazón i Vilaplana són avui dos personatges a la recerca d’un Tom Wolfe que els escrigui La foguera de les vanitats. A la novel·la de Wolfe, Sherman McCoy i el seu amant atropellen un noi negre al Bronx i fugen del lloc dels fets. Comença així una història de mentides i misèries en la qual McCoy ho perd tot (privilegis, riquesa, reputació, família i amant) en un enfonsament que en realitat és el d’una manera no ja d’entendre el món, sinó de levitar-hi per sobre, sense responsabilitats ni obligacions, impune i immune, motivada pel perquè sí, perquè puc, perquè vull i perquè ningú m’ho impedirà.

De la mateixa forma, en un any de viacrucis, Mazón ha canviat de versió tantes vegades respecte a on va ser i què va fer la tarda de la tragèdia que no és aventurat pensar que no ha de recordar el primer que va dir. Com li passa a Sherman McCoy, les falsedats han anat caient-ne una a una i el seu món s’ha esfondrat amb aquestes. Les esbroncades al funeral d’Estat van ser el moment àlgid de la seva caiguda, a l’espera de l’acció de la justícia. Mazón ha perdut el càrrec i la reputació i ara ha entrat en la fase de l’escarni. Les xarxes van plenes de deepfakes que imaginen diferents escenes del que van fer ell i Vilaplana en el pàrquing, convertits en una facècia i un mem que maleïda la gràcia que tenen davant el tràgic balanç de la dana.

Notícies relacionades

La trampa de la zona de confort

Espanya vista a 360 graus

Mazón simbolitza, en una versió extrema, un mal dels nostres temps; el de la frivolitat de líders polítics per a qui accedir a altes oficines de Govern no és un exercici de responsabilitat ni de servei a la ciutadania. Es tracta d’uns polítics que arriben al poder motivats per la vanitat, l’ambició, la notorietat. Exerceixen les prebendes del càrrec sense cap mena d’objeccions ni pudor, pugen amb gust les escales de la torre Trump de Nova York, s’embadaleixen amb la seva imatge al mirall de Sherman McCoy mentre s’ajusten la corbata i els bessons. Frívol és un dels qualificatius més suaus que es poden dedicar a Mazón, que va decidir gaudir del seu temps lliure en assumptes privats mentre al seu voltant es produïa una tragèdia indescriptible. Qualsevol polític amb un mínim sentit del servei públic i respecte pel càrrec hauria entrat al reservat d’El Ventorro amb l’ai al cor, un ull posat al cel i l’altre en la informació que li proporcionava el seu equip, i hauria sortit xiulant molt abans que arribessin els cafès, encara que després tot hagués resultat ser una falsa alarma. Irresponsable és una altra manera de descriure l’actitud de Mazón. La justícia dirà si cal afegir altres qualificatius.

El morbo de la història del polític, la periodista, la mitja hora al garatge i les mentides vergonyoses no hauria de fer perdre de vista l’opinió pública i els que participen en la conversa alguns fets fonamentals: que qui era on no devia era Mazón i no Vilaplana; que mentir en l’exercici del càrrec públic hauria de tenir sempre conseqüències; i que el que investiga la jutge no són qüestions tan discutides com les responsabilitats polítiques, sinó les penals. I sobretot, que el paisatge on es desenvolupa aquesta ‘mascletà’ de les vanitats no és una conversa de sobretaula en un reservat de restaurant per intercanviar confidències i maldats, sinó un territori arrasat per una dana en què van morir 229 persones. Amb una actitud frívola i irresponsable n’hi ha més que suficient.