El PSC, ERC i la feina pendent

En tot cas, el pacte reeixí per a satisfacció dels qui el concebien com una via més estratègica i de llarg recorregut que no pas tàctica i oportunista. A dia d’avui les dues parts reconeixen que en els coixinets de l’entesa hi ha més greix que no pas sorra. I per a mostra el botó del finançament convingut, la creació de Rodalies de Catalunya malgrat els titubeigs del Govern davant les resistències d’Adif, Renfe i els sindicats ferroviaris o l’assumpció de mesures relacionades amb l’habitatge que anteriorment no havien estat considerades. A destacar, alhora, haver fet néixer el Pacte Nacional per la Llengua. A remarcar, també, la voluntat de legislar a fi de fer possible la recaptació de l’IRPF, la qual cosa hauria d’obrir la negociació dels pressupostos catalans i espanyols.

Crida l’atenció i amoïna, no obstant, que atenent al capteniment amb què tant el PSC com ERC han anat actuant, un punt troncal de l’acord romangui desat al calaix. Una disfunció tal vegada atribuïble al fet que, per la seva complexitat política, requeria prèviament escampar boires de desconfiança recíproques. Desapareguts els recels, però, és injustificable que, tot acostant-nos a l’equador de la legislatura, en res no s’hagi avançat pel que fa a la convocatòria de la Convenció Nacional per a la Resolució del Conflicte.

Efectivament, republicans i socialistes pactaren, com a qüestió prou prioritària perquè figurés en el primer punt de l’acord, fer néixer l’esmentada convenció conformada per representants de grups parlamentaris amb l’objectiu de "promoure un debat a nivell polític, social i ciutadà sobre com abordar la resolució del conflicte polític existent" entre Catalunya i l’Estat a fi que, una vegada enllestit, les conclusions retornin al Parlament perquè actuï en conseqüència (reforma estatutària, llei de claredat, referèndum…?).

En tot cas, la incorporació de la proposta de la Convenció en el full de ruta reflectia el triomf d’un concepte transcendent conseqüència de la voluntat de les persones i col·lectius que des de l’any 2018 s’escarrassaren a reflexionar sobre els errors i encerts (de tothom!) executats en el procés d’independència. A saber: només serà possible la construcció d’una solució que pugui ser plebiscitada per la ciutadania si és el producte d’haver interpel·lat el conjunt de la societat catalana, sense vetos creuats, cercant un ampli consens.

El PSC i ERC assumiren amb la signatura del document d’investidura la voluntat de superar també fractures emocionals. D’una banda, les provocades (i avalades pel socialisme) per les incomprensions de l’Estat a l’hora de respondre a les demandes majoritàries, democràtiques i pacífiques del Parlament de Catalunya i de la societat catalana d’exercir el dret a decidir a través d’un referèndum, així com pel dolor de la repressió exercida. D’altra, les impulsades per l’independentisme en el seu conjunt (i avalades per ERC) de caràcter unilateral, bo i deixant reduït el catalanisme no independentista en una indefensió també viscuda amb dolor.

Notícies relacionades

Sánchez volia Síria i ha tingut Sòria

Trens sota la pluja

D’aquí que l’entesa PSC-ERC podria esdevenir el primer graó per a una futura aliança, a manera de compromesso storico entre federalistes i sobiranistes, si cap de les dues parts no devalua res del que signaren. Perquè poc s’entendria que uns i altres haguessin estat capaços d’avançar en bona part del seu contingut i, en canvi, no s’estrenessin quant a la Convenció.

Són prou esperançadores les expectatives creades com perquè no valguin arguments dilatoris per mor de la no participació de Junts. N’és prova que el PSC i ERC han tirat endavant el Pacte Nacional per la Llengua tot i que els juntaires s’hi van oposar i que se n’han sortit amb el finançament malgrat que Puigdemont, fins al moment, no hagi mogut un dit per fer-lo possible.