Un Franco, tres franquismes

Franco ha governat més d’un terç del segle XX i ha marcat la història d’Espanya. Però, més enllà de la condemna política i moral, cal analitzar el personatge i el seu període. De Franco només n’hi va haver un. Un general reaccionari que abans de la dictadura ja era hermètic i oportunista. Va ser general de la República i només a última hora es va unir al cop del 36.

Franco sempre va ser Franco, però hi va haver tres franquismes. El primer, el despietat de la Guerra Civil, contra una República que tampoc era modèlica, i que dura fins a 1945. Allarga la Guerra Civil, sense complexos davant els mètodes més sanguinaris per aconseguir un país exhaust i aixafar el republicanisme. És l’orgullosa Espanya dels vencedors, amb el seu cunyat Serrano Suñer al costat, i amb clares complicitats amb Mussolini i Hitler, tot i que sense tallar ponts amb els anglosaxons de la No-intervenció. I aposta pel feixisme perquè està en alça, li convé la Falange, l’ajuda italiana i alemanya és clau i pensa que l’Eix guanyarà. Governa amb una repressió molt dura, però també amb el suport (el Front Nacional va tenir molts vots el 36) dels que es van sentir amenaçats per la República.

Però Franco no és un ideòleg. Si l’Eix perd... s’ha de sobreviure. Ja havia fet fora Serrano Suñer, però el 1945 aposta per un canvi de cartes. Les democràcies i l’URSS han guanyat la guerra. Per resistir a l’aïllament internacional, i a les temptacions dels generals monàrquics, nomena ministre d’Exteriors Alberto Martín Artajo, un propagandista catòlic pròxim al cardenal Herrera Oria. ¿Un franquista democristià? Vol parapetar-se amb el Vaticà (Concordat de 1952) i amb la por americana de Stalin, fent de baluard contra el comunisme (tractat militar amb els Estats Units de 1953). Franco resisteix amb els seus, una repressió més selectiva i la neutralització dels militars monàrquics amb el pacte amb Joan de Borbó perquè Joan Carles estudiï a Espanya. Un periodista americà li pregunta com ho ha fet per sobreviure un aliat de Hitler i Mussolini i la resposta mostra la seva fredor: ells van perdre la seva guerra; jo vaig guanyar la meva.

Notícies relacionades

El 2% de Cerdán

Les llengües dels catalans

Però la dictadura i l’autarquia impedeixen que Espanya s’afegeixi a la prosperitat europea posterior al 45 i el PIB no recupera el nivell de preguerra fins a 1952. En la crisi de 1957, Franco va encarregar l’economia a dos tecnòcrates de l’Opus (Alberto Ullastres, Comerç, i Mariano Navarro Rubio, Hisenda). La balança de pagaments és penosa (escassegen les divises, fins i tot per comprar gasolina) i els dos ministres li diuen que l’única sortida és devaluar la pesseta (1959) i un pla d’estabilització del Fons Monetari Internacional. Franco s’ho acaba empassant, l’economia s’obre, arriben inversions estrangeres, als seixanta el turisme ajuda i es creix amb força. Franco aguanta, però ha d’abdicar del seu nacionalisme. I el desenvolupament va comportar reclamacions salarials (neix CCOO) i protestes d’estudiants i intel·lectuals que no es podien –s’havia demanat entrar en el Mercat Comú– liquidar com abans. La dictadura aguanta perquè Espanya deixa enrere la pobresa, però la societat és cada dia més al·lèrgica a una desfasada dictadura. Quan mor Franco, el búnquer ja està molt sol.

El tercer franquisme va modernitzar Espanya. Aquest va ser el seu final. Deien que, mort Franco, mortes les institucions. Però Joan Carles, el seu successor designat, va iniciar la Transició i en menys de dos anys Espanya, per primera vegada des de 1936, va tornar a votar en llibertat. La dictadura no va caure enderrocada, com un any abans a Grècia o Portugal, però, desacreditada des de feia temps, va desaparèixer amb el dictador.