Franco a la Corona

En les seves memòries, el rei emèrit s’atorga sense cap vergonya l’arribada de la democràcia, com si hagués sigut ell qui la va cedir, dotat d’un paternalisme bondadós

3
Es llegeix en minuts
Franco a la Corona

Joan Carles ha aconseguit un fet insòlit: la coincidència unànime de monàrquics i republicans, que les seves memòries són un enorme disbarat. Entre els segons, per qüestions òbvies, sobretot per la impudícia amb què parla de política i lloa la figura del dictador. I entre els primers, per la imatge venjativa que projecta, els dards que envia a la família coronada i el fet evident que remou la porqueria dels seus escàndols i els retorna al debat públic. Difícil imaginar un llibre més inoportú per als interessos monàrquics, que justament necessiten allunyar-se de les misèries de Joan Carles, després dels darrers temps de festival mediàtic.

Amb aquest llibre Joan Carles ha aconseguit donar la imatge d’un vell ressentit, sense cap sentit del decòrum i plenament instal·lat en el globus de la seva egolatria. No en té prou en haver acumulat una fortuna indecent, haver protagonitzat escàndols espuris i amorosos i haver fugit amb la cua entre cames, per protegir-se sota l’ala d’un dictador teocràtic. Lluny de la lògica de mantenir les aigües calmes per al bé del seu fill i successor, ha vingut a deixar les seves bombes fètides per empastifar l’ambient, com un vell rabiüt, incapaç d’acceptar que ja no té el poder de l’empresa. Més patètic que entranyable, més irascible que reconciliador.

Respecte a les bombes fètides, n’hi ha de diversos colors, i algunes pertanyen al rosa de les Letizies, les Corinnes i les Sofies. En definitiva un marit infidel, un col·lecionista d’amants i un sogre malcarat que no suporta la nora. En aquest punt, l’única pregunta rellevant és quant ha costat a l’erari públic el seu descontrol horitzontal. Per la resta, qüestions de baix ventre de família coronada.

Notícies relacionades

Les altres qüestions del llibre, en canvi, pertanyen de ple en l’àmbit de la política i resulten especialment impúdiques. D’entrada, s’atorga sense cap mena de vergonya l’arribada de la democràcia, com si fos ell qui l’hagués cedit, dotat d’un paternalisme bondadós. Obvia que el règim estava definitivament podrit, que milers de persones lluitaven contra la repressió i que qualsevol via per mantenir la dictadura sota el seu mandat, l’hauria enfonsat definitivament. És Joan Carles qui s’aprofita i es blanqueja amb la democràcia, després de ser imposat per un dictador i no a l’inrevés, i en invertir els factors menysprea la lluita ingent per les llibertats.

Però si la qüestió de la democràcia és molt lletja, com ho són molts dels comentaris que fa a alguns polítics –fins al punt de culpar el govern de la publicitació dels seus escàndols econòmics–, és abominable el que diu sobre Franco, i en aquest punt no hi ha disculpa possible. És cert que sempre s’ha conegut el seu amor pel dictador, ben explicitat en la famosa frase que va proferir a les Corts Espanyoles el 22 de novembre del 75: "Espanya no podrà mai oblidar a qui com a soldat i estadista ha consagrat tota l’existència al seu servei". El problema és que el tal soldat i estadista va ser un assassí de masses que va estar massacrant els seus opositors fins al darrer minut de la seva vida –no oblidem que dos mesos abans de morir encara va signar sentències de mort–, i que, segons els historiadors més confiables i mesurats, va arribar a assassinar 200.000 persones durant dècades de purgues que tenien la voluntat d’un autèntic extermini. Que, qui fora cap d’Estat gràcies al dictador, enriquit durant dècades amb la impunitat que li va atorgar el regnat, blindat per la premsa i els interessos, i finalment fugit per la porta del darrere, assetjat pels tribunals i els escàndols, que ara vingui i ens passegi les seves lloes a un tirà assassí és una indecència que supera les vergonyes que ja havia mostrat. Podia estalviar-s’ho, podia gaudir del seu exili de jubilat enriquit i impune i continuar perseguint senyores que li riguin les gràcies, podia senzillament callar. Però ha escollit obrir una bocota enorme i, impulsat per la seva ràbia de vell ressentit, convertir-se en l’únic cap d’Estat d’una democràcia que defensa la imatge d’un assassí de masses. ¡Quin macabre epitafi per a un home que volia enllustrar el seu llegat.

Temes:

Festival Govern