El periodisme és una au estranya

A aquest home, l’acusat, deixaran que parli al final, així que als que el veiem amb la seva toga i el seu front preocupat ens fa com llàstima no poder oferir-li, almenys, un cafè, un bon dia, alguna cosa que li alleugi aquest rostre de culpable o d’innocent i el faci sentir part dels altres togats, que han vingut com per estar callats, menys el cap dels jutges, que atén com si fos un periodista.

En el rostre que tenen les persones quan no saben si pugen o baixen hi ha també el tret de la innocència, excepte per als que el miren malament. I en aquest cas són molts els que miren malament aquest home de cara espaiosa que només ha somrigut una vegada, quan els seus, els que el consideren bona gent, li criden des del refugi desitjant-li que li vagi bé.

Després l’home s’ha vestit de fiscal i ni llavors recupera la seguretat en un rostre que sembla de culpable. Enrere va quedar l’aplaudiment dels seus, que deuen fiscals, però del seu costat. El que s’acosta és una corrida de toros que se celebra de demà, i aquest que entra a l’arena sembla prematurament degollat.

El que passa és molt solemne, però si es resumeix, o es posa damunt d’una taula i s’escruta, sembla una sessió del cine que es feia abans, quan un judici podia durar tota la pel·lícula.

Quan els veus allà, asseguts, silents, togats, semblen companys del que mana, el que s’asseu al mig de tots. Aquest personatge, el que mana, és per descomptat el president de la sala, que de vegades mostra una perplexitat que el porta a la frontera de la broma.

El testimoni principal, que ha anat assenyalant l’acusat amb una fúria que li penja de la boca, parla com si fos a casa seva i trobés al voltant que tot són flors i violes. Tanmateix, és tan vehement el que diu, com si estigués ferit i no anés de mentides sinó essencialment ferit i de mort, que l’han de calmar com per arreglar-li els desperfectes de l’edat, i és que sembla més un noi que l’home que és.

Aquest home posa els ulls en el costat de l’ensurt i amb això vol dir al jutge principal que es posi en la tessitura de defensar-lo com un pare defensaria, tot i que fos culpable, el seu fill. El jutge, és clar, li diu que se’n vagi amb la música a una altra part, que parli amb el seu advocat, que ell ha de callar perquè després li demanen comptes tots aquells que callen i ni prenen nota.

Al voltant d’aquest representant de la banda pública hi ha aquests adlàters, que de vegades xiuxiuegen el que sigui, perquè no es perdi el que està dient l’acusat, que per cert també és togat, o el que hagi de dir el que acusa, que en una de les tingudes de la setmana va avisar que potser li resultava adequat acabar amb la seva vida.

Algunes de les tingudes d’aquesta setmana de jutges i testimonis, o de bromistes que diuen haver sigut periodistes, m’han omplert de neguit. A part del que va dir, dramàticament, el secretari de la presidenta de Madrid, em va sorprendre tot, aquesta sessió múltiple, lenta i tensa, que no representa sinó una espècie de burla que després s’anirà arreglant amb la roba d’una sentència.

Notícies relacionades

Ara només em surten coses de la Rosalía

Barcelona, una ciutat per tornar-hi

En el moment més greu de les sessions van entrar els periodistes. El periodisme és ara una au estranya, ja que es basa en el que se sap del cert, però hi ha (com sol passar en aquestes solemnitats) formularis que fan opinió que els periodistes són també mentiders que cal lligar curt. En aquesta ocasió n’hi va haver un que es va dir a si mateix periodista, però que treballa a la Casa de Correus i no va ser mai això que és, per exemple, Precedo.

Vaig veure un a un els col·legues i em va fer l’efecte que sabien més coses que no pas el fiscal incriminat. I si és així, si el periodisme ho sap, què fan tants lletrats circumspectes passant dies i dies mirant de saber el que, segons sembla, els meus col·legues coneixien abans que el culpat hagués de passar-se hores i hores sent part ensangonada d’un refugi.