Torna, Pedri, torna

Notícies relacionades

El COI desqualifica l’ucraïnès del casc en honor a la guerra

El Barça s’encalla sense Punter i caual Palau davant del París

L’Atlètic va esberlar el Barça tot just arribar al camp. Com sol passar últimament, els blaugranes van entrar a jugar com si poguessin esperar la segona part, però la migdiada se’ls va girar en contra. La golejada és molt més que una humiliació: és una lliçó que ha de tenir en compte l’entrenador per explicar als seus les més de deu culpabilitats, perquè si algú es va salvar d’aquesta crema formidable va ser Lamine Yamal. El més jove va tirar al foc almenys la potència de la llàgrima, però això no va ser suficient des que Joan Garcia va entregar el comandament als contrincants. Feia temps que no veia un gol de mal averany. La pilota va anar cremant, una mica tonta, cap als peus de Garcia, que va veure com passava i l’acompanyava amb la mà, però sense tocar-la.

L’equip se’n va fer creus, però quan el porter va sentir que passava alguna cosa a la seva petita àrea de la justícia va veure entrar, sense remissió, el gol que va obrir la porta de la desgràcia. En alguna història de la literatura s’evoca aquesta sensació de fracàs, quan en efecte es trenca l’última porta, la de la intel·ligència. Després el Barça, és a dir, el que en quedava, es va imposar a la possibilitat d’esmenar l’error col·lectiu, que sempre és l’essència del que fa un porter (que és el culpable, amb d’altres, de qualsevol cosa que li passi a un equip). El Barça em va fer llàstima per la ingenuïtat i la falta de sentit per obtenir l’essència que altres vegades li ha servit per resoldre els partits. El rostre humà de l’equip ara és molt visible. Els adversaris viuran almenys una setmana en l’era del goig. Torna, Pedri, torna.