Dilema polític
Vox i el dilema de la governabilitat
Vox està en una fase de creixement. La formació ha aconseguit consolidar una sòlida base electoral i s’ha convertit en un actor decisiu en diferents parlaments autonòmics. No obstant, com passa amb els nous partits exitosos, el seu principal desafiament ja no és tant guanyar suports, sinó com gestionar el poder que aquests suports li atorguen. I aquí s’obre un dilema estratègic de fons per al partit que s’està manifestant amb especial claredat en la investidura a Extremadura, ho farà amb la d’Aragó, i tindrà implicacions en les eleccions a Castella i Lleó i Andalusia.
En l’anterior cicle electoral, Vox va optar per una estratègia clara: facilitar les investidures de governs autonòmics del Partit Popular, participar-hi i, quan va considerar que es creuava una línia política inassumible, abandonar els executius. El detonant va ser una decisió d’àmbit estatal –el repartiment de menors immigrants entre comunitats autònomes– que el partit va interpretar com a incompatible amb la seva posició. Aquella sortida li va permetre preservar coherència davant el seu electorat, però també va projectar una imatge d’actor incòmode dins de la governabilitat.
Avui l’escenari és diferent. Vox continua creixent, o almenys manté les expectatives de creixement, i aquesta expectativa incentiva la temptació d’evitar assumir els costos de governar per presentar-se davant les pròximes cites electorals com una força en ascens, sense haver patit desgast institucional. Però aquesta estratègia té un risc evident. El creixement es pot truncar si, a ulls de l’electorat, el partit comença a aparèixer com una força que, podent decidir, prefereix no fer-ho.
Notícies relacionadesA Extremadura i Aragó el rellotge institucional ja està en marxa. El calendari d’investidura i la possibilitat d’una dissolució automàtica obliguen Vox a prendre una decisió immediata. No decidir també és decidir. I l’amenaça d’una repetició electoral en plena campanya electoral –més a Andalusia que a Castella i Lleó– introdueix un factor addicional de risc. L’encadenament de processos electorals acostuma a castigar els que són percebuts com a responsables del bloqueig que els desencadenen.
El dilema, en el fons, és clàssic en partits que transiten del vot de protesta a la influència real: ¿és preferible preservar puresa i les expectatives o assumir responsabilitats i el desgast que inevitablement aquestes comporten? En l’anterior cicle, Vox va poder argumentar que facilitava la governabilitat i, alhora, marcava perfil propi. Ara l’equació és més exigent. Si decideix no implicar-se en la formació de governs per no pagar el cost de governar, es podria trobar amb una penalització inesperada: ser percebut com una força inútil. I res penalitza més que aparèixer com una força que, tenint la capacitat d’inclinar la balança, opta per no fer-ho. El votant pot tolerar la discrepància, fins i tot el conflicte. Però castiga amb duresa que el seu vot no serveixi per a res. I si no, que li preguntin a Ciutadans.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
