I van arribar els nois

De tots els esforços que hi va haver en aquella part del pitjor primer temps de les últimes setmanes hi va haver només un destacat, a part de Lamine Yamal i l’esclat del més veterà. Aquest jugador que va sortir de la més soporífera jornada del Barça d’aquests temps va ser el porter, que va ser molt més que els seus companys d’àrea. Va ser incapaç de sobreposar-se al seu ensopiment i va regalar al Mallorca escenes plenes de color cremat que, per a fortuna de la història blaugrana del partit, no van arribar a ser gol per poc.

Va ser com mitja temporada a l’infern fins a l’1-0. La desolació de Flick va ser premiada per l’àrbitre amb una reprimenda només perquè l’alemany desagradable no es va avenir a dir-li que sí, que tenia raó, quan l’entrenador li va criticar un dels seus emprenyaments.

Notícies relacionades

Només dos golassos per recordar

El Barça es pot enamorar de Rashford

La segona part va atraure l’alegria que el Barça ofereix quan ja res s’esperava exaltant, o com deia la cançó que va fer gran a Paco Ibáñez: "personalmente exaltante". Aquest gol que va trobar Lamine sortint a la finestra millor del seu geni va assaltar el Mallorca i va oferir a la graderia, i als que érem a casa, l’alegria nítida que només jugadors com aquest es porten del vestidor quan aquest exhibeix simplicitats.

Aquest noi és ara el pare de tots els que, jugant, es miren en el que ell fa per saber si hi ha o no esperança de gols. Després va venir el gol d’un inèdit, Bernal. Aquesta manera d’explicar, amb la pilota, que ja és un exemple de valor estètic a la zona d’ombra de la porteria contrària, va aixecar la grada i a tots i a cadascun dels seus companys. Un altre Lamine que ve.