Gent que diu a la gent...

Moltes vegades he explicat el que em va passar amb Eugenio Scalfari, fundador i director de La Repubblica de Roma. Va venir a fer una xerrada sobre l’ofici per als alumnes (en aquell moment, els primers alumnes) de l’Escola de Periodisme d’El País. I va fer un discurs (interromput, com si l’estigués cantant) que tothom, els alumnes i els que ja no ho érem, vam escoltar com si fóssim a primer del coneixement a què obligava l’ofici.

De tots els seus ensenyaments, un se’m va quedar per a tota la vida. L’utilitzo i el divulgo i no l’oblido mai, sobretot quan jo mateix m’adono de fins a quin punt m’allunyo de vegades de la principal de les preocupacions que va assenyalar Scalfari com a caigudes en picat de l’ofici. Ens va dir que per complir amb el que mana la feina que fem hauríem de seguir aquesta premissa: "Un periodista és algú que diu a la gent què li passa a la gent".

Al llarg dels anys aquesta frase s’ha instal·lat en la meva vida com un halo imprescindible. Sovint, és clar ho he incomplert. M’ha perjudicat la facilitat amb què tantes vegades he donat per descomptat un fet que no era tal com jo l’exposava, portat de l’enlluernament que prové de la facilitat de l’adjectiu i del lloc comú.

Abans d’escriure el mea culpa de periodista que sovint es va oblidar de la frase de Scalfari, vaig agafar un taxi a Madrid. El conductor, un noi dominicà, es va sorprendre de veure’m amb tants diaris. El va sorprendre el carregament, però em va explicar que tampoc es perdia tant: "Les xarxes són plenes de periodisme". Com a vell periodista que soc, i com a devot que continuo sent del diari de paper, el vaig avisar que molt del que ell s’enorgullia de llegir és, sovint, resultat d’invencions o de notícies falses.

La notícia falsa, li vaig dir, s’està convertint en una enganyifa que ara s’utilitza en aquests mitjans pels quals ell i tants transiten per explicar el que s’intueix però no se sap. El periodista, aquell que s’havia d’assegurar que deia a la gent què li passa a la gent, està sent abordat de manera molt perillosa per instal·lar en el públic el que sembla que és però que no és segur que sigui.

En una de les primeres tertúlies que es van posar en marxa a la televisió discutien, des de la taula de periodistes, sobre què passava amb un determinat personatge de l’actualitat. Un d’aquells col·legues estava segur de saber el que els altres no sabien i va deixar anar la seva convicció. Vaig tenir la gosadia de preguntar-li com ho sabia. I em va dir això: "A mi m’ho van dir".

En una altra d’aquelles trobades periodístiques de llavors, aquesta vegada a la ràdio, hi havia un tertulià que també era diputat de les Corts. Qui portava la batuta d’aquella trobada de bon matí era el millor periodista de llavors i de després, Iñaki Gabilondo. En la ronda de preguntes sobre un fet important, van parlar un a un, fins que li va tocar al professor i diputat.

"¿Què n’has de dir?", li va preguntar Gabilondo, i aquell home va dir una cosa que avui també seria insòlita: "La veritat és que d’això no en tinc una opinió". Gabilondo ho va celebrar com una estranya mostra de sensatesa que, en aquest cas, no es devia a un periodista sinó a un que, potser, ja sabia què ens passaria als que no féssim cas de Scalfari.

Notícies relacionades

Mala sort, nen

La dignitat com a vacuna

Avui ja no fa falta anar a les notícies falses de les xarxes socials, on mana, sembla, gent com Elon Musk. Ara el que s’escriu a la premsa i es diu als mitjans està subjecte a la divulgació roïna de suposades notícies que no són tals i que, d’una manera o altra, venem com si fossin una mercaderia d’or, però no arriba ni a la llauna.

És el moment de posar el fre, si no volem que el periodisme (gent que diu a la gent) acabi al frenopàtic.