El Quixot i el Círculo

Mai he vist el Círculo buit per aquesta banda, però la veritat és que poques vegades es troba buit cap dels indrets en aquest lloc central de la cultura que s’obre a Madrid. Des del matí ben aviat, a l’hora de l’esmorzar, allò sembla una mena d’homenatge a la gentada. La diversitat és immensa, com si allà es concentrés Espanya sencera per voler donar-se a conèixer. Hi ha una aturada a la meitat del matí, quan els periodistes, per exemple, ens acostem a trobar-nos amb els nostres entrevistats.

Després d’aquella estona que reclama la calma ve la gentada que es multiplica en la nit. Llavors, a aquella hora del soroll que fa del Círculo un lloc que sembla un vaixell, gent de tots els treballs i de totes les passions intercanvien el que ha donat de si una tarda plena d’activitats, de discussions i, quan toca, de gresca. Bullici, alegria o, de vegades, aquesta sensació de pressa que tenen els que van i venen a un lloc tan obert.

És, ho diu tothom que el coneix, un lloc per estar i per discutir, també per dirimir històries que tenen a veure amb la política, els llibres, les diferències i les ganes de saber més escoltant els qui tant en saben. De vegades hi vaig perquè sí, sense rumb, i llavors el Círculo et regala el que vulguis: activitat o calma, entesa, energia de viure.

Diran vostès que és un paradís cultural, i ho és. A Anglaterra vaig viure de prop un lloc semblant, però no era tan gran ni tan obert. Es deia ICA i el dirigia sir Roland Penrose, que vaig conèixer a Tenerife quan allà es va fer una extraordinària exposició d’art al carrer, organitzada pel Col·legi d’Arquitectes de les Canàries el 1973, quan els arquitectes tenien diners.

L’ICA era, doncs, com el Círculo de Bellas Artes, però més petit que aquest immens lloc que sembla fet per acollir i per fer, i on entra tothom. Ara, el que són les coses, està vivint el Círculo un temps indecís, difícil, assetjat per alguna cosa francament inesperada: un dels seus benefactors, la Comunitat de Madrid, ha decidit rebaixar-li a la mínima expressió la subvenció que cada any aquesta i altres entitats van acordar concedir-li des de 1983.

En concret, durant els últims set anys la comunitat que ara presideix Isabel Díaz Ayuso concedia a l’entitat 250.000 euros. L’any passat va rebaixar aquest estipendi a 100.000 euros. I ara, aquesta temporada, el Círculo rebrà de la principal entitat de la capital d’Espanya uns diners francament rebaixats: 12.500 euros, que haurien de ser destinats al que anualment es dedica a la celebració de l’homenatge a Miguel de Cervantes i al seu Quixot, que és també el Dia del Llibre.

Aquesta és una de les grans celebracions de l’any, però no és, evidentment, l’única de la qual s’ocupa una entitat tan diversa, tan freqüentada, en la qual les belles arts, la discussió literària o política, l’ensenyament o la música, són part del que organitza aquesta ciutat tan universal, aquesta regió tan oberta.

Notícies relacionades

Pla d’Energia i realisme

Les mans que sostenien Epstein

No s’ha quedat quiet el món que és entorn de l’entitat i a la seva importància. L’Acadèmia de Belles Arts de París, i altres centres de semblant envergadura de Berlín, Londres o Roma, han emès un comunicat que alerta al món d’aquesta anomalia. Diu l’avís, davant la dràstica retallada de finançament per part del Govern regional de Madrid, que revocar aquesta dràstica daga "seria la millor manera de contrarestar qualsevol sospita expressada públicament que existeixen motius ideològics o polítics darrere d’aquesta dràstica retallada, i d’afirmar que la llibertat artística a la Comunitat de Madrid no està actualment en perill".

Aquest dimecres vaig passar pel Círculo, al matí i a la tarda. Dubto que aquest bullici alegre que s’hi sentia provingués de persones en contra dels qui, des de la Comunitat de Madrid, organitzen les subvencions que fins fa un any eren part essencial del que l’entitat ara mesquina ha decidit atorgar per a aquest any nou, un any, com a mínim, arriscat per al Círculo.