Pares drons

En puc donar fe, però no em pensava que la presència d’aquests pares (la figura de l’helicòpter, que no sé d’on surt, és prou il·lustrativa) arribaria fins als despatxos del professorat. El que és comprovable i cada vegada més estès és la presència dels progenitors en el moment de la matrícula. Acompanyen els fills i els ajuden a triar les optatives, si és que no són ells els que, directament, les apunten en el full. I fins i tot es planten davant el taulell d’admissions i formalitzen l’ingrés dels nens. Soc d’un temps en el qual era impensable que un pare trepitgés la universitat. Hauria estat vist com un cos estrany en aquell entorn i hauria provocat la vermellor a les galtes del neòfit.

Notícies relacionades

Ser valents

No hi ha absolució a Europa

El fet que intervinguin en el dia a dia de les aules –encara que sigui en casos puntuals, és un fenomen en creixement– ens indica no solament un excés de responsabilitat paternal, sinó també una fragilitat notable en uns fills que justament entren en el període més crític per accentuar la maduresa, personal i intel·lectual.

Em penso, però, que hauríem de canviar la nomenclatura. Més aviat es tracta de pares drons. A diferència de l’helicòpter, que és més sorollós i controla a una certa distància, el dron penetra en la intimitat i, sense fer tant de soroll, apareix en les situacions més impensades. Com una d’aquestes molestes mosques que aquests dies de bonança tardoral, en un novembre massa càlid, es resisteixen a desaparèixer del panorama.