Una dansa de la mort

Notícies relacionades

La catalanofòbia d’Orriols

L’‘after’ altra vegada

Ressonen aquestes paraules en el drama irlandès, El barquer, que aquests dies es representa al Teatre Lliure. En un muntatge impecable, on sobresurt la coreografia coral de la família Carney, un mecanisme de rellotgeria teatral amb una vintena d’actors que executen amb precisió una dansa de la mort contemporània, el debat es concentra entre la pulsió per la violència (tot s’hi val si és a fi del bé patriòtic) i el desig humil de dur una vida ordenada, lluny del brogit de les armes i les veus desaforades, pensant més en la mare (la família, doncs) que no pas en la revolta. Pensant en la collita anual que, com diu l’oncle Pat Carney, "és oxigen i vida i esperit. I esperança. Déu sap que ens en cal una mica en els temps que corren".

L’esperança és justament el que s’esvaeix quan entra en joc la fidelitat a una ideologia que esdevé tirànica a causa de la violència, mentre, a l’altra banda, la repressió dels opressors és sagnant i sense pietat. A El barquer, amb actors immensos (Roger Casamajor, Mima Riera, Carles Martínez, Imma Colomer i tots els altres), en aquest retrat d’una Irlanda rural que també ens interpel·la, hi ha la rauxa juvenil i l’assumpció de la vellesa i del pas del temps, els records mutilats i les ferides encara roents. I la mort, sempre present, vigilant, a l’aguait, i les ànimes que vaguen "en aquesta banda del riu", mentre qui mena la barca, impassible, espera.