Superbowl
El ‘Gran Tazón’
No és la primera vegada que la música llatina (per dir-ho en termes molt genèrics) triomfa més enllà de la comunitat que la sent com a pròpia, com un tret distintiu, potser el que més, de la identitat cultural. El primer que la va saber col·locar en el mercat nord-americà va ser Xavier Cugat, amb una barreja de saviesa musical (que la tenia) i una gran capacitat com a relacions públiques i una innata vocació per l’espectacle, assumint el tòpic tropical com a bandera. En un to més reposat, més acostat a la modernitat, la bossa nova, revestida de jazz, també va trobar un lloc als Estats Units. De la mà de Stan Getz i Charlie Byrd, l’àlbum Jazz Samba, amb temes d’Antônio Carlos Jobim, va guanyar fa 60 anys el Grammy a la millor peça de jazz. I en podríem dir molts més, amb més o menys fidelitat als orígens o amb una adequació dubtosa als gustos musicals majoritaris, des del son i la rumba cubana fins a Shakira o Gloria Estefan, passant, és clar, per l’esclat momentani de la salsa. Em quedo amb un musical concebut pel porto-riqueny Lin-Manuel Miranda (el de Hamilton) que l’any 2008 va guanyar un Tony i que explica la història d’emigrants dominicans al barri de Washington Heights de Nova York. A In the Heights, amb un cert aire del West Side Story de Berstein (una relectura clàssica de la música popular), hi ha una reivindicació de la identitat llatina (com ara un ball de carnaval on s’ajunten totes les nacionalitats del continent), però també la idea de romandre integrats en la fascinació de la gran urbs, a partir de la voluntat individual concentrada en el lema que practica la matriarca del clan: Paciència i fe.
Aquests immigrants, tot i que somien en el retorn al paradís caribeny, ja no volen marxar de Nova York. És, en certa manera, el mateix que va dir Bad Bunny en el crit inflamat al final de la seva actuació a la Superbowl ("l’espectacle de mig temps del Gran Tazón): "Seguim aquí". Aquesta vegada, però, sense la "paciència" d’aquella dona resignada i amb la urgència d’una actitud combativa inexcusable.
Notícies relacionadesMusicalment, de la ja famosa, històrica, performance de Benito Antonio Martínez Ocasio, em quedo amb el combo que va acompanyar Lady Gaga en la versió salsera de Die with a smile (i amb Lady Gaga, per descomptat) i amb la fastuosa posada en escena de tot l’espectacle, un quasi pla seqüència que tenia de tot (fins i tot un casament real en directe!) i en el qual m’hi va sobrar el twerking i el reggaeton, marques, ai Senyor!, de la casa.
Vist en perspectiva, va ser un xou amb evidents connotacions polítiques, "una ofensa a la grandesa dels Estats Units", segons Trump, però sobretot va ser una funció única, abracadabrant i majestuosa. Corre per les xarxes una gravació accelerada del muntatge del barri porto-riqueny. És fascinant, sobretot el moment en què entren els figurants disfressats d’arbustos per recrear un jardí, talment com si fossin els soldats que feien avançar el bosc de Birnam, en l’escena final de Macbeth. Coses del diàleg intercultural.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
