A les vuit i encara a l’oficina

El problema sembla residir en l’estructura mateixa de la jornada, més que en el fus horari. El pes del presentisme –la idea que estar equival a produir– continua condicionant la cultura laboral. S’hi suma l’horari partit, que fragmenta el dia i dilueix el temps efectiu de treball sense millorar els resultats.

Notícies relacionades

Cuerpo España

Crisi habitacional i bretxa generacional

A aquesta inèrcia s’hi afegeix una dimensió cultural. Els costums digitals, les reunions infinites per videotrucada i la cultura de la disponibilitat permanent han substituït l’antiga televisió com a fàbrica de deshores. El mòbil continua vibrant mentre sopem i el dia s’estira sense límit. Així no es concilia ni amb la família ni amb Europa, on els horaris s’ajusten millor a les necessitats de productivitat i al benestar. Si de veritat volem assemblar-nos al continent al qual pertanyem, hem de sincronitzar els nostres rellotges també en el quotidià.

Canviar això requereix valentia política i lideratge empresarial. Concentrar la jornada en hores productives, eliminar fragmentacions i oferir incentius que premiïn l’eficiència permetrà que la jornada deixi de ser una marató interminable i es converteixi en temps realment útil. Només així s’aconseguirà un equilibri autèntic entre vida personal i professional, compatible amb la productivitat que el país necessita, i no una falsa conciliació que allarga el dia sense sentit.