Cuerpo España

Un representa el cos, l’essència de les persones, i l’altre es diu España, precisament, que és l’essència del país que habitem i que, d’altra banda, també ens habita. D’aquests dos noms propis que la naturalesa i el territori presten ara al Govern d’aquest país, és evident que Cuerpo sembla el que es toca, el que ve, el que no és només Espanya sinó que és el que fa mal o es toca. La matèria d’un país és el seu cos, és així. Així ara és el vicepresident, un cos que molts aniran a batre. Doncs que es prepari.

Des que va arribar al Govern, per unes raons o per d’altres, aquest home ha anat canviant de fisonomia, com si no s’adaptés el seu cos, almenys el cuir facial, a la seva manera d’estar en la vida. Ha sigut al principi molt tímid, com un noi que vingués de l’escola i no hagués passat per la universitat o per la feina. Com si fos, vull dir, un aprenent, i en aquest cas com un aprenent de la Pàtria, llançat a l’art de governar abans de ser, per exemple, un professor avesat a la tasca de manar. A poc a poc, va deixar de ser tan sols Cuerpo i va passar a ser el seu nom i el seu cognom, i ara ja és, com a conseqüència del fet que és vicepresident, part d’un Govern que no està tan sols ocupat pel que passa amb l’economia, sinó que pena amb tot el que li caigui quan hagi de dir quatre o cinc coses des de l’estrada que l’espera.

Ara, quan era encara un ministre ras, Cuerpo ha hagut de pujar a l’estrada a explicar què serà ara, en temps tan turbulents de l’economia, desarmada en gran part pel que li passa al món. Ell va pujar a l’estrada sent l’enviat d’un primer ministre ferit pel que li diuen els del banc contrari. En la seva última obligació com a ministre a seques, Cuerpo es va emportar els apunts, escrits a mà, com si vingués de l’Escola Espanya, per posar aquest nom a aquest lloc sense límits que és aquest país en temps de crisi.

Va haver d’aguantar la burla i el sainet, en una jornada que va incloure paraules sense aire, molt desairades del líder de Vox. Quan va pujar Cuerpo a l’estrada i va atalaiar l’horitzó, ell mateix va semblar prendre una decisió: sabia que si mirava a banda i banda, a la seva i la contrària, se sentiria part de la presidència, quan en realitat era un enviat civil dels que manen en aquest país: el president, la vicepresidenta, alguns dels que estan sempre en aquesta estrada. Ell era poc llavors. Però hi va haver un moment, quan va mirar a l’escenari que no vol que el Govern segueixi, rasurat ara com si exhibís l’assossec de la cara, en què va fer l’efecte que Cuerpo ja sabia que no hi havia manera de dissimular, per la seva banda, que seria el ministre principal en un parell d’hores.

Quan va tornar al seu lloc, allunyat de gairebé tots i també del president, va mirar a la claraboia, va aplaudir els seus col·legues des del seient i després, al sortir, es va abraçar, ara sí que ho va fer rient a cor què vols, amb la seva per una altra banda riallera antecessora. Ningú sabia, que no fossin el president i uns quants, que ell ja mastegava la naturalesa del futur. Això se li va veure, potser, quan es va descordar de l’abraçada de la dona que el precedeix.

Notícies relacionades

A les vuit i encara a l’oficina

Crisi habitacional i bretxa generacional

Ja Cuerpo va ser vicepresident d’Espanya una estona més tard, igual que ho va ser el més rialler, fins ara, dels habitants d’aquesta terra que es diu com ell. El valencià que es diu España accedeix a aquest moment de la seva pàtria des de la zona socialista del Govern; les imatges que el precedeixen són les d’un ciclista rialler sobre el qual cau un avenir veritablement concomitant amb el que li toca lidiar: l’economia que no li toqui a Cuerpo l’haurà de torejar España.

Ara s’ha vist España saludar amb enorme alegria, gairebé infantil, el president del Govern. Ve d’un país, València, que va tenir por fa res, amb terribles successos que no s’han arreglat, perquè són part sagnant de l’ànima dels pobles: tristesa, dolor, i per tant melancolia. España és testimoni d’aquesta Espanya. El seu nom té una potència enorme, i la seva feina ara és més que la d’un ministeri: també serà la conseqüència d’una broma: "Així que España, eh, ¡a veure si te la mereixes, valent". Amb les bromes anirà de casa al ministeri, i a més amb bicicleta.