Partidisme i política exterior

Per al PSOE, recuperar el no a la guerra no és només simbòlic, sinó una manera de reforçar la seva posició exterior i interior: oposar-se a decisions unilaterals, apel·lar al dret internacional i preservar capacitat de decisió, fins i tot marcant distàncies amb aliats tradicionals.

Amb això, Sánchez busca projectar-se com a alternativa a lideratges com el de Trump i reforçar una imatge d’autonomia i respecte a les regles internacionals. La seva aplicació d’aquests principis, però, no és uniforme sinó que varia segons el context, com es va evidenciar en el canvi de posició sobre el Sàhara Occidental, adoptat sense consens intern i en la línia de la postura prèviament assumida pels Estats Units.

Vox, en canvi, amb Trump, i no solament respecte a l’Iran, assumeix que en un context més polaritzat gairebé no hi ha marge per a l’ambigüitat i que l’interès nacional es defensa més bé en posicions clares amb aliances definides. Tanmateix, aquesta lògica planteja contradiccions. La seva pertinença a Patriots, en sintonia amb aquest entorn polític, introdueix tensions en el context europeu: conviuen partits amb interessos diversos, de vegades allunyats dels espanyols i dels equilibris de la UE. Si el patriotisme implica prioritzar els interessos propis, aquesta alineació obliga a assumir posicions que no sempre encaixen amb ells ni amb el marc europeu.

Per la seva banda, el PP defensa ser un soci fiable i evita moviments que provoquin incertesa, per mirar d’evitar la confrontació constant. En aquesta línia, el seu no a la guerra combina la crítica al Govern amb el manteniment del vincle atlàntic. La seva postura, però, ha evolucionat cap a un to cada vegada més crític amb la intervenció a l’Iran, fins i tot sense qüestionar obertament els Estats Units, tot i que la seva credibilitat en aquest terreny continuï condicionada pel precedent de la guerra de l’Iraq.

Notícies relacionades

A les vuit i encara a l’oficina

Cuerpo España

El més curiós és que, malgrat les diferències, tots apel·len al patriotisme. Per al Govern, té a veure amb l’autonomia i amb certs principis; per a Vox, amb la claredat en les aliances; per al Partit Popular, amb la fiabilitat i la continuïtat. El problema és que la política exterior s’ha anat portant al terreny partidista, especialment el PSOE i Vox, per dificultar els consensos imprescindibles per donar estabilitat.

Per això l’únic patriotisme possible en aquest àmbit passa per la capacitat de construir posicions compartides i sostingudes en el temps, recuperar el caràcter de política d’Estat i evitar que la política exterior derivi en confrontació partidista.