La ineficiència del sistema multinivell
Oriol Junqueras y Salvador Illa juntos esta semana en un acto en el Palau de la Generalitat. /
El funcionament del sistema polític multinivell a Espanya s’ha basat, més que en un disseny institucional precís, en el fet que la cooperació entre els diferents nivells de govern ha depès dels interessos del moment i de la voluntat dels partits. I això, que durant anys ha aportat certa flexibilitat, comença ara a mostrar signes d’esgotament.
El que ha passat a Catalunya ho mostra amb claredat. Salvador Illa, en una decisió sense precedents, ha retirat els pressupostos per la negativa d’ERC a recolzar-los si no se satisfeien les seves pretensions respecte a l’IRPF, una decisió que competeix al Govern central. S’hi afegeixen el calendari electoral andalús i el fet que la ministra d’Hisenda, que ha d’assumir el compromís, sigui la candidata socialista, cosa que introdueix un càlcul polític addicional aliè a Catalunya. El resultat és una negociació autonòmica supeditada a decisions estatals. I més si es té en compte que el fet que Illa i Oriol Junqueras s’hagin donat de termini fins a l’estiu remet al problema de fons, que no és cap altre que la situació personal de Junqueras i l’aplicació incompleta de l’amnistia, encara pendent del TC.
Aquesta lògica d’interrelació perversa no es limita a Catalunya. Pedro Sánchez també ha renunciat a presentar els pressupostos, oficialment per la incertesa derivada de la guerra a l’Iran, però en realitat per una falta de suports condicionada per la dinàmica política a les comunitats autònomes, especialment a Catalunya, i pel calendari electoral.
Això dona lloc a un cercle viciós en el qual les decisions d’un nivell bloquegen les de l’altre. La política autonòmica condiciona l’estatal, i l’estatal a l’autonòmica. I el problema no és que hi hagi interessos diferents –una cosa tan normal com legítima en un sistema descentralitzat–, sinó que falten mecanismes institucionals clars que obliguin a gestionar-los de forma cooperativa. A Espanya no hi ha òrgans intergovernamentals amb capacitat real per propiciar acords estables i previsibles. Les conferències sectorials o la Conferència de Presidents tenen un paper limitat i, a la pràctica, no substitueixen les negociacions entre partits ni la lògica de l’intercanvi polític.
Gràcies a això, els partits disposen d’un ampli marge de maniobra per utilitzar les institucions i els instruments existents en favor dels seus interessos. L’aprovació de pressupostos, que hauria de respondre a una lògica de planificació i responsabilitat fiscal, es converteix en moneda de canvi en negociacions que transcendeixen el seu àmbit. El resultat és un sistema que cada vegada és més ineficient.
La qüestió, per tant, remet al disseny mateix del sistema polític multinivell, perquè mentre la cooperació depengui d’interessos polítics a curt termini, situacions com aquesta, els efectes de la qual no són innocus, es repetiran. La solució passaria per promoure dissenys institucionals que limitessin aquesta discrecionalitat i fessin que la cooperació fos més necessària i menys opcional.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
