Un país que plora

L’endemà, el diari El Día va publicar una fotografia terrible, conseqüència d’aquell desastre a La Palma. La fotografia era la d’un home arrossegat per les onades que, sense pietat amb les persones ni amb les plantacions ni amb el futur que semblava ple d’aigua i de desolació, van posar la por a la gola dels pobles.

Allà, al meu barri, a les illes, la desolació era la conseqüència del que la naturalesa guarda per trencar l’equilibri de la vida. Allà vaig conèixer jo l’àmbit en què habita la tristesa, en la indefensió que pateixen els qui de sobte són, com va passar a València i en altres llocs adjacents, víctimes d’aquest horror fortuït que ningú espera, i que no avisa, sinó que traeix.

Tot el que ha passat a València (i no tan sols a València) ha sigut ara recollit amb llàgrimes, una altra vegada, en l’aniversari de la pitjor desgràcia que aquest país, el país sencer, ha patit en la seva història. Això que queda dit (la paraula història) es diu aviat, com si un estigués dient qualsevol cosa, i en realitat està relatant amb paraules el que moltíssima gent només pot dir plorant.

Dimecres passat, en la trobada que els Reis van tenir amb els que van perdre els seus hi va haver contrició i dol, estranyesa, com si el que ha passat (gairebé 300 morts sota la pluja) fos alhora un malson i una ferida de mort, la gran ferida d’un país plorant... Em vaig anar fixant en els diferents tons d’aquest dolor, com els parents exhibien, als seus telèfons, als seus retrats, aquells que ja són el tresor que guarden a la relíquia dels seus records. Mereixen aquestes successives abraçades.

Aquestes abraçades, dels que eren al funeral, són per als seus pares, per als seus fills, per als nens, per a una gentada que ara forma part de la naturalesa trista dels comiats.

Naturalment, com diu José Hierro en el seu Réquiem, el plor acompanya per resoldre el moment, però la vida ens atrau perquè aquesta segueixi en l’espera que els ciutadans, des dels nens fins als vells, sentim solidaritat amb aquell que necessita l’abraçada. Els Reis van ser un símbol major d’aquesta trobada entre parents. I és bo que sigui així: que el dolor sigui compartit, i sigui també una manera d’avisar contra l’oblit.

Vaig voler ser a la cerimònia. Em va commoure Lara Císcar, valenciana, periodista, que va fer de la seva presentació una manera de reivindicar el silenci i la música amb què s’han de dir les primeres i les últimes paraules de la vida. Vaig sentir que les dones que van parlar, joves, més grans, filles, parents, tenien al cor una paraula que no van dir però que es va sentir en tot el transcurs de l’acte: la paraula indignació. Però no es va dir en aquestes veus, tot i que es va sentir en altres que es van alliberar de sobte per donar notícia de la seva ràbia.

Abans d’aquests episodis, veritablement educats de la més commovedora de les trobades que hi ha en la història present, vaig observar al Parlament una interjecció rara, la del president del Partit Popular contra el president de la nació. Em va semblar que en temps així ni tan sols cinc minuts d’exabrupte, enmig d’una jornada que semblava feta per a la solidaritat i, si és possible, la quietud verbal, la decisió del líder de l’oposició de dir el que ja diu cada cop que parla (que el seu oponent és mentider) no sembla digna de la jornada ni tan sols del temps.

Notícies relacionades

El Xile de les batzegades

Atacar no és la millor defensa

El Rei i la Reina són persones molt interessants: sempre semblen pròxims, i ho són. Felip VI va dir: "He intentat posar-me al vostre lloc" i, a més, es va recordar un any abans, també a València, dient adeu a més de 200 persones que dimecres passat van ser plorades en un funeral d’esgarrifances... Si aquestes paraules d’abraçada són possibles, ¿per què es van furtar dimecres al matí? ¿Per què és tan suculenta la paraula mentida en aquest temps en què, per exemple dimecres, també es pot utilitzar el silenci per no caure en la temptació de fer de l’altre el més mal parat del vocabulari de qui té davant?

Raimon canta al seu país, on la pluja no sap ploure. Pobre país on tampoc se sap en quin moment les paraules poden ser tan sols el silenci, quan no el plor.