La d’Olmo seria...
Dani Olmo celebra su gol en Praga. /
Pedri va perdre la verticalitat i allò va ser un drama que va durar un minut. Va entrar en el seu lloc Olmo, es va llançar el partit a l’esquena, com se sol dir, i va redimir la falta del company amb un cop que semblava obra de quatre: del mateix Olmo, naturalment, de l’excepcional juvenil que és Fermín, autor de dos gols que semblaven dissenyats per Kubala, de Lewandowski... i de Pedri, que des de la banqueta va aconseguir veure com l’equip, ara en mans del més ros de tots, guanyava un partit que semblava un martiri i va acabar sent una alegria i també un miracle.
Olmo va ser, després de Fermín, el gran artífex del joc en la segona part; ningú s’ha d’escapar de l’elogi, perquè ningú va deixar enrere l’obligació d’intentar-ho. En la segona part, és clar, el Barça va ser un fortí; però en la primera va ser un equip acovardit, destinat sense ordre ni concert a fer del seu passat un nyicris. Semblava com si encara estigués jugant el pitjor de la derrota a Anoeta.
Notícies relacionadesDestacava, és habitual, la vista llarga de Pedri, però Raphinha semblava esperar que passessin diversos partits per sentir-se en forma. Armat d’una paciència que no va amb ell, l’onze blaugrana li va regalar gairebé una hora als contrincants, que per fortuna anàvem marxant del partit com si haguessin rebut un avís: perdin, perquè no mereixen la victòria.
Però per no merèixer-la el Barça havia de fer mèrits. El més meritori del primer temps va ser Pedri; el que el va substituir, aquest Olmo que semblava unaltre i, a més, molt encertat, va generar una capacitat de joc tan gran que no hi va haver una sola pilota que ell toqués que no portés l’alegria de jugar de cadascun dels futbolistes que han estat al Barça i han merescut el títol de genis. Va ser, em sembla, el partit de diverses consagracions, entre altres, la dels jugadors de tota la segona part, amb Olmo al capdavant; a més, l’entusiasme gairebé inèdit de Lewandowski; i la capacitat de tots per entendre que un partit de futbol és també l’essència de l’entusiasme de qui et mira de fora. I em sembla que aquesta sensació de tenir a Pedri mirant-los va haver de generar un entusiasme que no es compara amb res.
