El gol de l’alegria

El Barça va fer un futbol d’espant en el primer temps d’un partit que semblava del pitjor dels seus temps, i de sobte va ressuscitar. La resurrecció dels tres davanters, que amb Fermín regalen a l’equip moments d’esperança constant, va convertir la segona part en un autèntic miracle, amb Lamine Yamal com a sant protector. El gol d’aquest noi, que es va asseure a veure com ho celebrava el Camp Nou, passarà a la història del futbol i, sobretot, de la seva ara llarga temporada en l’alegria com a èmul dels miracles més recents de la història del Barça.

L’aplom amb què va rebre la pilota i la va dominar per convertir-la en molt més que un gol ja ha quedat gravat en la memòria, mereixedor de la més sonora de les ovacions que hagi rebut mai algú de l’estirp de Messi. La graderia es va convertir en un quadre, on els aplaudiments evocaven excessos fabulosos de Kubala o de Ronaldinho. El jove futbolista va rebre l’aplaudiment dels seus i dels espectadors, i a les cases (a casa meva, sens dubte) l’alegria va ser més gran que un joc que, fins a la segona part, semblava fet perquè l’entrenador els fes tots fora.

En aquesta primera part, tan estranya com un carnaval vençut, va generar a les cases, i a les retransmissions, una sensació de severa desgana. Fet fora del primer lloc de la Lliga, el Barça semblava tenir a favor seu l’entrenador i el porter, com si de sobte la cullera de l’esperança fos escassa i fins i tot vergonyosa.

Notícies relacionades

Les penyes de l’Espanyol anuncien una protesta pels arbitratges

Alcaraz supera Paul i buscarà les primeres semis a Austràlia

Vaig viure aquell temps recordant el que va passar fa segles a casa meva. Havien vingut a veure un Barça-Oviedo dos grans amics; els poetes Ángel González, d’Oviedo, i Julio Llamazares, antimadridista. Un nebot em va regalar aquell dia una samarreta perquè visqués el partit com mana el cànon blaugrana. El Barça va perdre 3-4... Mai vaig voler portar-la.

En la primera part, i un tros de la segona, vaig sentir que els amics que van veure amb mi el pitjor de l’equip dels meus colors estarien, altre cop, regalant-me ànim. Lamine va acabar de regalar a la història, i a la meva passió blaugrana, l’alegria més gran que vol un aficionat: un gol propi i inoblidable.