La galleda d’aigua freda

El Barça sense Pedri té la malaltia de l’estupor. Una altra vegada, l’equip que de vegades sembla d’or i també de mirra va ensopegar amb l’essència de la por escènica que prové de la falta del sentit comú del futbol: aquest obliga des de l’inici a creure que guanyaràs.

Si no tens ben organitzada aquesta capacitat, la gallardia, la gosadia, l’alegria, passa el que va passar a Sant Sebastià i, entre altres fuetades, la de dimecres en pròpia porteria. Com si jugués en contra del porter, que és tant infal·lible com vulnerable, com ho són totes les persones que estan soles en un vagó, el Barça de Flick es va esvair.

Els visitants van començar a trotar com si haguessin entrat al seu propi camp danès. El coll és el que explica primer el dolor de pèrdua en un aficionat al futbol. Aquell gol primerenc que semblava un tret contra la intel·ligència del Barcelona va activar, com a Donosti, els senyals d’alarma.

Un equip que sembla de ferro quan va acabant la contesa, perquè adquireix vergonya i perquè està ben manat, té aquestes desinflades que semblen pedres al coll, aquella conseqüència de l’estupor que no es va trencar fins que els clàssics de la Casa Blaugrana, magistralment recuperats pel noi de la Masia, van trobar les sensacions que es van esvair al llarg de la primera part.

El sospir ja va ser d’alleujament, i el treball de Lamine va reduir els danesos a l’entusiasme incolor. El nerviosisme va quedar enrere, i van ser els clàssics els que van signar una victòria que fins a la segona part semblava un joc sense arranjament.

Notícies relacionades

El Barça apareix en la desfilada de la Lliga, però no vestirà samarreta retro pel seu contracte amb Nike

El derbi al Camp Nou ja té data i hora

Aquests noms propis que van arreglar el partit, en absència de Pedri, que és com el que veu jugar abans que comenci a rodar la pilota, són els de Lewandowski, el mateix Lamine (amb Dani Olmo), Raphinha i Rashford... Van esfilagarsar amb gols els alegres nois, després rendits, de Dinamarca...

Els nervis van ser, quan acabava el partit, una història del passat, un exemple, la primera part, que el Barça no és infal·lible, però també és el Barça de la segona part, espantat amb raó davant la galleda d’aigua freda que, a l’escalfar-se, es torna blaugrana.