Tots sols davant la pantalla

El consum en plataformes ha desplaçat moltes activitats que abans creaven trobades presencials, com ara anar al cine, reunir-se amb els amics per veure un programa o per xerrar sobre el que tothom havia vist el vespre anterior. És cert que les xarxes s’han convertit en espais d’intercanvi en què la gent debat sobre el que veu, però aquesta mena de relacions són tan efímeres com el temps que es triga a actualitzar els feeds.

L’estríming no solament ha provocat més desinterès de les activitats col·lectives. També ha accentuat els vincles emocionals unidireccionals que els espectadors desenvolupen cap a personatges ficticis. Passar-hi moltes hores provoca una sensació d’intimitat que pot resultar més còmoda que les relacions reals, amb les seves complexitats, vulnerabilitats i el risc de rebuig. Nombrosos estudis han constatat que aquest fenomen pot crear un cercle viciós: l’individu es desconnecta de les interaccions reals i troba en les narratives fictícies un substitut menys demandant.

La solitud no vol dir estar físicament tot sol. En realitat, és una experiència subjectiva de desconnexió emocional davant la manca de vincles. Un consum excessiu de sèries en estríming pot tant alleujar com exacerbar aquests sentiments. A curt termini, submergir-se en una sèrie proporciona companyia, distracció i estimulació emocional. Les narratives ben construïdes ofereixen significat, propòsit i resolució, elements que poden escassejar en la vida de l’espectador. No obstant, a l’acabar un episodi, una temporada o una sèrie, molts usuaris experimenten un buit, una sensació de pèrdua semblant al dol que reflecteix la profunditat de la relació que han desenvolupat amb aquest món narratiu.

És un cercle viciós. La solitud impulsa el consum de sèries com a mecanisme per fer front a aquesta situació; el consum reforça l’aïllament; l’aïllament aprofundeix la solitud, i aquesta solitud motiva més consum. Aquest cercle viciós pot erosionar les habilitats socials, augmentar l’ansietat i reforçar creences negatives sobre un mateix i la capacitat d’establir connexions autèntiques.

A més, l’estríming alimenta una "solitud activa", és a dir, un estat en què l’individu es manté ocupat amb continguts digitals, per evitar la trobada amb el silenci, la introspecció i l’experiència de la seva solitud. Aquesta evasió impedeix el processament emocional necessari per reconèixer necessitats afectives insatisfetes i emprendre accions per abordar-les.

Notícies relacionades

Vargas Llosa s’acomiada

Aquells trens d’alta velocitat

Evidentment, no tots els espectadors experimenten aquests efectes amb la mateixa intensitat. Hi ha factors de vulnerabilitat individual o qüestions relacionades amb el context sociocultural que en condicionen l’impacte psicològic. Però l’amenaça hi és. Les plataformes han democratitzat l’accés a continguts i han multiplicat l’oferta d’entreteniment. Però el seu ús requereix consciència i autoregulació. Les fórmules per aconseguir-ho són variades: establir límits temporals, equilibrar el consum individual amb experiències compartides, usar el contingut com a punt de partida per a converses o construir una selecció d’activitats d’entreteniment en què hi hagi contacte social.

Diuen els experts que la gratificació instantània i l’evasió s’han convertit en l’opi del consumidor digital. La nostra salut mental necessita que trobem patrons que ens connectin, activitats que ens eduquin en habilitats relacionals i recursos que ens donin eines per combatre el buit, en comptes d’emmascarar-lo. En l’esfera individual també és urgent desenvolupar una relació més conscient amb aquestes tecnologies, per reconèixer-ne tant el potencial enriquidor com els riscos. Demonitzar l’estríming no és solució. La clau és recuperar la intencionalitat en el nostre consum cultural i prioritzar la construcció de vincles socials autèntics. Cap història que vegem a la pantalla pot substituir la interacció humana.