Maquiavel i la resistència al canvi
Introduir un nou ordre de coses, davant la resistència dels que es veuen perjudicats i amb beneficiaris que només són potencials, té un cost polític immediat que els governs no volen assumir
A inicis del segle XVI, Nicolau Maquiavel va formular a ‘El príncep’ una de les intuïcions més interessants i actuals sobre el poder i el canvi polític. Afirmava que no hi ha res més difícil, perillós ni incert que introduir un nou ordre de coses, perquè qui impulsa la innovació es troba amb l’oposició activa dels qui es beneficien de l’ordre antic i només amb el suport feble d’aquells que podrien guanyar amb el nou. No és una frase moral ni un lament: és una descripció freda del funcionament real de les societats.
El sentit profund d’aquesta idea continua plenament vigent. Maquiavel ens diu que el problema central de la innovació no és tècnic ni intel·lectual, sinó polític. Els perjudicats pel canvi són visibles, concrets, ben organitzats i conscients del que perden; els beneficiaris potencials són dispersos, futurs i incerts. Per això, els primers lluiten amb determinació mentre els segons dubten, callen o esperen. Aquesta asimetria explica per què reformes àmpliament racionals, eficients o necessàries topen amb resistències enormes i sovint fracassen o queden diluïdes.
En el context actual, aquesta lògica apareix de manera recurrent. En la política econòmica, el debat entre una aposta per la política industrial o la dependència del turisme n’és un exemple clar. Reorientar recursos cap a indústria, tecnologia o coneixement genera beneficis a mitjà i llarg termini, però perjudica interessos molt consolidats en el curt termini. El sector turístic massiu té actors identificables, capacitat de pressió i presència institucional. Els guanyadors d’un canvi de model, en canvi, encara no existeixen plenament o no es perceben com a tals.
Un altre cas és la reforma de la governança universitària. Introduir criteris de responsabilitat, transparència i direcció estratègica pot millorar el rendiment del sistema, però altera equilibris interns molt sensibles. Qui perd capacitat de control informal o privilegis adquirits s’hi oposa amb força. Qui podria beneficiar-se d’universitats més competitives –estudiants, empreses, societat– ho fa de manera difusa i poc mobilitzada.
El mateix patró es repeteix en la necessària i urgent transició energètica. Les energies renovables permeten beneficis sistèmics clars: sostenibilitat, descentralització territorial, estabilitat de costos. Però les indústries fòssils concentren poder, ocupació i influència política. La lluita no és entre futur i passat en abstracte, sinó entre actors molt reals amb interessos diferents.
També el conflicte entre meritocràcia i poders establerts respon a la lògica maquiavel·liana. Sistemes basats en el mèrit, l’avaluació i la competència oberta desafien xarxes de favoritisme, rendes de posició i jerarquies opaques. Els qui es beneficien de l’statu quo saben exactament què perden; els qui podrien guanyar-hi sovint desconfien que el canvi sigui possible.
Aquesta idea encaixa perfectament també, com han explicat notables professors universitaris, amb el bloqueig de la reforma fiscal a Espanya i a Catalunya. Avui el sistema fiscal espanyol beneficia les grans fortunes i el capital organitzat. Les classes mitjanes i treballadores, que suporten la majoria de la recaptació, serien les principals beneficiàries d’un sistema més progressiu. Però aquí apareix la situació d’una base social objectivament majoritària, que no te la cohesió ni la capacitat d’influència dels grans interessos.
No és tant que no es pugui canviar, sinó que canviar té un cost polític immediat que els governs no volen assumir. El sistema fiscal no canvia, com diria Maquiavel, perquè els que hi perdrien són pocs però poderosos. Els que hi guanyarien són molts però dispersos.
La conclusió de Maquiavel continua essent molt actual: el progrés no triomfa per la seva racionalitat, sinó per la capacitat política de protegir-lo mentre és vulnerable. Ignorar aquesta lliçó és condemnar qualsevol projecte transformador a quedar-se en discurs. Entendre-la és el primer pas per fer que el canvi sigui possible.
En resum: els canvis necessaris no són un problema tècnic, són un problema de poder. I, mentre aquest equilibri no es trenqui –amb crisi, lideratge fort o una coalició social clara–, les situacions ineficients, i sovint injustes, continuaran penalitzant el conjunt de la societat. Ja ho va dir fa uns quants segles el gran Nicolau Maquiavel.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
