Primer Taiwan, després...

Que les dues grans potències vulguin entendre’s és positiu. L’alternativa seria molt preocupant. Però anem al substancial. A l’America First de Trump, el president Xi ha respost: "Taiwan, el primer". Si allà no hi ha entesa, la relació entre la Xina i Amèrica no funcionarà. Trump ha manifestat que els dos països estan d’acord que l’Iran no tingui armament nuclear i que l’estret d’Ormuz es torni a obrir. I Pequín recalca que la guerra mai hauria d’haver començat.

Trump demana que la Xina l’ajudi a acabar una guerra que sap que ja no pot guanyar i que està causant greus problemes a l’economia mundial, inclosa l’americana. La inflació s’ha disparat al 3,8% (al 6%, els preus a l’engròs) i li pot fer perdre les eleccions del novembre a la Cambra de Representants. ¿Un Trump sense majoria, com Macron i Sánchez, aquests europeus que tant menysprea?

De tornada a Washington, a l’Air Force One, Trump ha dit als periodistes que encara no ha decidit sobre la venda a Taiwan d’armes per 14.000 milions de dòlars –ja compromesa–, i que Xi es va manifestar contrari a la independència de Taiwan mentre ell guardava silenci. Sembla que Xi no vol envair, el que vol és que l’illa –que considera xinesa i que va perdre el seu seient en el Consell de Seguretat, després dels acords de Nixon amb Mao Tse-tung el 1972– quedi indefensa i hagi d’empassar alguna manera d’annexió a la Xina.

Per a Trump no seria un gran problema. Jo deixo que et mengis Formosa i tu m’ajudes a acabar amb l’amenaça de l’Iran. Però és too much per a Amèrica. Un, perquè Taiwan és una democràcia amb eleccions lliures. Dos, perquè és la fàbrica de molts xips necessaris per a la indústria americana. Que la Xina unís el gairebé monopoli de les terres rares i el dels xips... ¿Pot apuntar la diplomàcia xinesa a una reunificació en què Taiwan mantingués el seu sistema polític i econòmic, com la Gran Bretanya va fer amb la Xina respecte a Hong-Kong el 1997 i que ha donat els resultats coneguts?

El que ja ha quedat clar és que Trump no ha fet a Amèrica gran una altra vegada sinó que, com ha dit Robert Kagan –assessor de presidents i candidats republicans–, la guerra ja s’ha perdut perquè l’Iran té capacitat de danyar seriosament les instal·lacions energètiques i les dessalinitzadores de Qatar i altres països del Golf. Seria una gran catàstrofe.

Però no especulem. Divendres el preu del petroli va tornar a pujar, a 109,70 dòlars el barril, un 50% des que va començar la guerra. I cada cop preocupa més no ja el preu sinó la previsible escassetat que ja pateixen diversos països asiàtics –més dependents del petroli del Golf– i que segons l’AIE pot arribar fins i tot a fer baixar el trànsit aeri per l’escassetat de querosè. A més, les borses americanes, que han estat immunes a la crisi, es van orientar a la baixa.

I potser el més rellevant és que el deute americà –el que els Estats Units paga als mercats per finançar el seu gran dèficit públic– s’ha encarit. El deute a 10 anys va arribar divendres al 4,58%, l’interès més alt des de la guerra dels aranzels del 2025, quan Espanya, protegida per la zona euro, va pagar aquest divendres un 3,61%.

Notícies relacionades

No totes serem com Demi Moore

La burocràcia amenaça la regularització

I els bons a 30 anys, que al febrer, abans de l’inici de la guerra, estaven en el 4%, van arribar al 5,11%. Està clar que la confiança en l’Amèrica de Trump està caient i que la guerra de l’Iran li està sortint molt cara. I tot i que ha aconseguit que aquesta setmana el Senat nomini president de la Fed al seu candidat Kevin Warsh –que no era el seu preferit en un primer moment– el marge per abaixar els tipus d’interès –la seva gran obsessió– sembla gairebé nul.

Però la incoherència de Trump també és fatal per a Europa, i la seguretat d’Amèrica en depèn. Així, aquesta setmana l’anunci que Trump no enviarà 5.000 soldats a Polònia, i que en retirarà molts altres d’Alemanya, ha commocionat Varsòvia i Berlín. Són més a prop de la frontera russa que Barcelona o Madrid.