La prioritat, el seny

Per això durant la presidència de Pere Aragonès i després de la ruptura entre ERC i Junts, que va deixar aquell Govern sense majoria, va votar els pressupostos del 2023. I els del 2024 no es van aprovar –i van fer que Aragonès anticipés eleccions– no per Illa sinó per una genialitat dels Comuns.

Les eleccions van ser el maig del 2024. El PSC va guanyar amb claredat, però no hi havia majories i la sortida –tret de noves eleccions– era un pacte d’investidura entre el PSC i ERC. Més els Comuns. Una entesa entre el primer partit del constitucionalisme i un altre d’independentista que havia impulsat la DUI del 2017. Molts ho creien impossible. I a més ERC va sortir dividida i macada d’aquelles eleccions. Va perdre el Govern i 13 escons.

Però al final hi va haver pacte i Illa va ser investit tres mesos després. Perquè Illa sap que en una Catalunya que havia estat tan partida –entre nacionalistes independentistes i constitucionalistes i antinacionalistes– era imprescindible alguna entesa entre els dos blocs, tampoc uniformes. A més, l’aritmètica parlamentària inclinava al pacte, o a unes noves eleccions que ningú volia.

Illa té un Govern PSC, però no exclusivista. Sap que, si vol tirar endavant, ha d’intentar governar per a molts. Tot i que hi ha socialistes que creuen que prioritza massa la distensió. ¿I el socialisme? Per Illa és la "prosperitat compartida" que pot ser avalada per més ciutadans.

Governar sense majoria és complicat, però Illa porta així gairebé dos anys i en aquest temps ha tingut problemes seriosos com la crisi de Rodalies, que ve de lluny i no es pot resoldre ràpid. Com l’osteomielitis que el va tenir apartat diverses setmanes. Com el fracàs al març dels pressupostos –ja pactats amb ERC– perquè les majories i el calendari parlamentari espanyol no feien possibles algunes exigències republicanes que, al final, poden dependre del vot de Junts. També la vaga d’ensenyants. El Govern va pactar amb CCOO i la UGT –a Catalunya els dos grans sindicats– unes millores en l’educació de 2.000 milions. No hi havia la Ustec, majoritària al sector i amb la qual caldrà pactar. Però la Ustec tampoc ha de ser un poder fàctic amb veto.

El Govern no és perfecte i en moltes coses és molt millorable, però està cohesionat i ha sabut encaixar els cops. Per això, a la fi, Illa i Junqueras (bé, Alícia Romero i Lluís Salvadó d’ERC) han aconseguit un pacte raonable perquè Catalunya tingui pressupostos amb mesures que ja es puguin començar a executar. No és el món nou, però sí el que aquesta primavera –i amb un Govern favorable a Madrid– Catalunya pot aconseguir.

Hi haurà pressupostos perquè Illa i Junqueras han sabut que havien de pactar. I també perquè, segons els últims sondejos, la política de "descompressió" –criticada per Puigdemont i el PP català– està donant bons resultats a socialistes i republicans.

Notícies relacionades

Bizum per a ‘bocachanclas’

Acabat una vegada més

Catalunya intueix que avui la prioritat no és la utopia –hi vam ser deu anys–, sinó una raonable estabilitat, la gestió de les coses i el seny. Per això el pacte Illa-Junqueras és un pas rellevant –¿decisiu?– en la normalització política, condició necessària, però no prou, per al progrés social i econòmic i la reconciliació ciutadana. A Josep Sánchez Llibre, president de Foment, el tripartit PSC-ERC-Comuns no li agrada. Troba a faltar més centredreta. O molt més. No obstant, en el primer discurs del seu tercer mandat no ha dubtat a proclamar que vol que Illa i Junqueras pactin els pressupostos perquè "un país sense pressupostos no pot funcionar". I els líders de CCOO i la UGT també ho saben.

El mapa polític català no és el que voldria Foment. Ni el PSC o ERC. El que és nou i positiu és que assumeixen la realitat i saben que la medicina a aquesta gran pluralitat és aprendre a cooperar. El seny. Una virtut que Catalunya va perdre. I de la qual ara Madrid és molt deficitària.