Llums sobre l’Iran

Si aquest procés desemboqués en la caiguda del règim dels aiatol·làs, l’equilibri regional es veuria alterat. L’eventual final del suport financer, militar i polític de Teheran als grups terroristes obertament hostils a Israel que integren l’anomenat Eix de la Resistència —una constel·lació d’actors articulats entorn del seu lideratge ideològic i material— debilitaria de forma notable la seva capacitat de coordinació i reduiria la seva projecció regional. El resultat no seria una pacificació immediata de l’Orient Mitjà, però sí una disminució de la intensitat i de la coherència estratègica de diversos conflictes oberts. A més, des d’una perspectiva més global, permetria abordar el programa nuclear iranià des d’una lògica diferent, més orientada a la verificació i favorable a una reintegració gradual en el sistema internacional.

Ara bé, tot això està supeditat a la possibilitat d’una transició exitosa. L’Iran no té avui una oposició interna articulada, cohesionada i amb capacitat organitzativa suficient per conduir un procés de canvi ordenat. Dècades de repressió han fragmentat lideratges, debilitat estructures polítiques i desplaçat a bona part dels referents a l’exili. Les crides a la mobilització des de fora –incloses les de Reza Pahlaví, fill de l’últim xa enderrocat per la Revolució Islàmica de 1979– tenen un valor simbòlic, però no substitueixen la implantació efectiva al territori ni garanteixen capacitat de govern.

Notícies relacionades

Disney va a totes amb la IA

¿Adolf Trump?

En aquest context, una caiguda abrupta del règim comporta riscos considerables. La falta d’un marc bàsic per a la transició podria traduir-se en disputes internes pel poder, en un paper autònom dels aparells de seguretat i, en el pitjor dels casos, en un conflicte obert. L’experiència de les primaveres àrabs recorda que la caiguda d’un règim no equival necessàriament a una transició exitosa i que, sense actors organitzats ni consensos bàsics, el buit polític tendeix a traduir-se en inestabilitat prolongada, fragmentació i en molts casos en violència.

No obstant, per ara la crisi iraniana es desenvolupa en la penombra, tant per l’apagada imposada pel règim com per la limitada atenció política i mediàtica que rep a l’exterior. A Occident, on els suports són escassos, donar visibilitat a la repressió i donar suport a una societat que desafia un sistema teocràtic és imperatiu. I no només per raons de drets humans, sinó també per les implicacions que un eventual canvi a l’Iran tindria per a la política regional i internacional, a l’incidir en la configuració d’aliances i en la no-proliferació nuclear, amb efectes potencialment positius sobre la seguretat d’un ordre internacional profundament tensionat.