Els desafiaments més enllà de Sumar

El primer és la impossibilitat d’una unitat àmplia a causa del veto explícit de Podem a Moviment Sumar. L’exigència podemita d’excloure Sumar com a condició prèvia per a qualsevol acord electoral no només impedeix recompondre l’espai, sinó que introdueix una lògica excloent incompatible amb la idea mateixa d’una confluència plural i unitària. Les experiències recents a Extremadura, Andalusia i l’Aragó mostren que Podem està disposat a assumir els costos de presentar-se en solitari abans que afegir-se a un projecte compartit que no controli plenament. El resultat és una esquerra fragmentada que competeix amb si mateixa per un electorat minvant, mentre els seus adversaris polítics es beneficien d’aquesta divisió.

El segon és el del lideratge. Yolanda Díaz va ser el 2023 una figura de consens, avalada per aclamació i amb un capital polític rellevant lligat al seu perfil dialogant i a la seva gestió al Ministeri de Treball. Dos anys després, el seu lideratge està qüestionat, no tant per l’existència d’una alternativa clara, sinó per l’acumulació de dubtes sobre la seva capacitat per encapçalar una nova etapa. El progressiu distanciament amb el PSOE, visible en els xocs sobre habitatge, política internacional i en la gestió de crisi de l’Executiu, ha reforçat el seu perfil propi, però també ha evidenciat els límits d’una estratègia basada en la influència governamental sense un suport orgànic sòlid. En aquest context, la falta d’una decisió clara sobre la seva continuïtat i la pressió per sotmetre’s a primàries mantenen la qüestió oberta.

Notícies relacionades

Cruïlla de febleses

No entris a cap mansió

El tercer repte és de caràcter organitzatiu i, potser per ser el més estructural, el més difícil de resoldre. L’espai situat a l’esquerra del PSOE es compon de múltiples formacions amb trajectòries, cultures polítiques, organitzatives i ancoratges territorials diversos. Izquierda Unida, Més Madrid, els Comuns i Moviment Sumar comparteixen diagnòstics, però difereixen en els seus mètodes, ritmes i maneres de presa de decisions. La convivència de diversos projectes sota una mateixa marca ha generat confusió, tensions i una sensació persistent de provisionalitat. La proposta d’avançar cap a un subjecte polític estable, amb unes regles i uns òrgans comuns, apunta en una direcció raonable, però troba resistències davant la falta de garanties sobre la influència i les condicions d’integració.

Sense unitat, lideratge ni organització, l’aspiració d’anar més enllà de Sumar difícilment donarà lloc a un projecte polític viable, una mala notícia per a l’esquerra en el seu conjunt, amb unes expectatives que es veuen minvades.