Els perquès del pla Trump

Hi ha molt escepticisme, però, i és lògic. Trump no és Obama, que amb dos discursos va guanyar el Nobel de la pau, i ha dit grans bestieses sobre moltes qüestions. I ¿com és que qui ha recolzat tant Netanyahu i va afirmar que Gaza s’havia de convertir en un gran resort turístic (¿sense gazians?) ara vol que sigui un protectorat amb una autoritat local electa, però controlada per ell, Tony Blair i els països àrabs moderats, on els gazians –sense Hamàs–, puguin viure, prosperar i, al final, potser arribar als dos Estats?

A Trump ja li anava bé que Netanyahu castigués durament Hamàs perquè –després dels brutals crims de l’octubre del 2023– amb Hamàs manat a Gaza no hi havia cap solució acceptable per a Israel. A més, Hamàs està dins de l’òrbita de l’Iran.

Però el camí de Netanyahu –eliminar de Gaza els seus dos milions d’habitants– portava a l’extermini, ja que cap dels solidaris països àrabs –començant per Egipte– els vol acollir. I el genocidi –dictaminat fa poc per l’ONU– ha portat al reconeixement de Palestina per més Estats, al creixent aïllament d’Israel i a fer impossible l’estabilitat de la zona. Els països àrabs no poden acceptar un Israel genocida.

La decisió de Netanyahu de destruir la ciutat de Gaza i de bombardejar Qatar, que per petició dels Estats Units acollia dirigents de Hamàs amb qui es negociava l’alliberament dels ostatges que quedin amb vida, van indicar que havia perdut el sentit de la realitat. Embogit, perquè la base militar americana més gran a l’Orient Mitjà és a Qatar. A més, des dels Acords d’Abraham de la seva primera presidència, l’objectiu de Trump és fer del Pròxim Orient una zona pròspera –on fructifiquin els negocis amb les monarquies àrabs–, cosa que exigeix un acord amb Israel. Impossible amb un Israel acusat de genocidi. I el seu gendre, Jared Kushner, no està lluny ni d’aquests possibles negocis ni del pla de pau.

Per a Trump, els Acords d’Abraham, que impliquen normalitzar les relacions entre Israel i els països àrabs, són la base de la seva política. Un Hamàs fort és l’enemic principal, però un Netanyahu excedit –i en mans dels més intransigents del seu Govern– tampoc és el més convenient. El business primer. Per això li ha fet acceptar –almenys de boca– el seu pla de pau i el va obligar a trucar a Qatar per demanar perdó pel bombardeig de Doha. I la Casa Blanca ha publicat la foto de Netanyahu trucant i amb Trump aguantant-li el telèfon.

Notícies relacionades

Begoña Gómez era notícia

Tornar als bàsics a l’escola

I Netanyahu no és Putin. Si Trump aconseguís avenços de pau al Pròxim Orient, faria passar a un segon pla la seva impotència davant Rússia a Ucraïna, guerra que va prometre que s’acabaria en dos dies i ja nou mesos que és a la Casa Blanca. I Trump és vanitós (Felipe González diu, en privat, que en el seu viatge a la Gran Bretanya només li va faltar robar la corona a Carles III), i li agradaria ser coronat amb el Nobel de la pau. Ho ha repetit i Netanyahu –per afalagar-lo– va dir que el mereixia. Però el Nobel no és possible per a qui dona suport a un Govern acusat de genocidi.

¿Què farà Hamàs? El més intel·ligent seria que acceptés el pla, que –és veritat– implica la seva derrota. Perquè, si no se l’empassa, la derrota i els resultats seran pitjors. Per això, l’Iran calla. Ara bé, les cúpules terroristes radicals moltes vegades no són intel·ligents. I aquesta és l’esperança de Netanyahu, que Hamàs no accepti el pla Trump –o que l’infringeixi– i ell pugui quedar alliberat dels compromisos assumits. Perquè, en cas contrari –si Hamàs accepta el pla Trump– a Netanyahu li pot fallar el suport dels partits més radicals del seu Govern i perdre el poder. Llavors, el seu futur als tribunals seria complicat.