Segones lectures

3

Es llegeix en minuts

Per què confiar en El Periódico

12 de desembre del 2025. 00:10

0 Comentaris

ALBERT DOBRIN

No em resisteixo als canvis, però sí que em costen; hi soc reticent, perquè l’ordre –també el vital– em dona estabilitat. Per això, quan la L. i jo ens vam mudar juntes, ara fa nou anys, vaig portar a aquest pis que avui és casa nostra alguns mobles, el llit, una còmoda, quatre de les sis llibreries que tenim, el tocadiscs i els meus vinils, a més de tots els meus llibres. La L., en canvi, va decidir renunciar a bona part del seu equipatge. Es va traslladar gairebé amb el posat i, pel camí, va donar a la biblioteca pública més propera les obres que havia acumulat abans de conèixer-me, els títols que havia anat reunint al llarg d’una vida sense mi. No hi havia prou espai, i ella és molt més pragmàtica i flexible que jo: és capaç d’adaptar-se a tot, fins i tot a mi. Al nostre pis amb prou feines hi ha parets, només les que ens separen i aïllen dels veïns i del carrer. L’interior és un espai diàfan, espaiós i entabanador, l’amplitud que suggereix és una pura mentida. Així vam decidir deixar-ho, al fer una obra que es va prolongar massa i tenia, ho perseguia, un doble significat: la demolició de l’estructura anterior i, amb aquesta, la de l’existència que allà s’havia desenvolupat abans, i la construcció d’una altra, nova, diferent, millor, com la relació que en aquell moment estàvem començant. Una de les llibreries de la casa està al costat del meu escriptori, una altra al saló i les quatre restants a la cuina, un lloc en el qual no és estrany que jo escrigui. M’assec a la mateixa cadira taronja on esmorzo i on dino –un verb molt més bonic que menjar– i hi convoco els fantasmes de totes les dones, una genealogia sencera, que es van veure obligades a habitar aquest mateix espai per poder crear, encara mancades d’una habitació pròpia. Fa un parell de setmanes, el meu nebot també es va fixar en les quatre llibreries de la cuina mentre s’asseia en aquesta mateixa cadira taronja on jo esmorzo, dino i, de vegades, escric. No es va fixar pròpiament en les cadires; en realitat, el que li va cridar l’atenció va ser la quantitat de coses que hi tinc col·locades –sí, no posades– davant dels llibres, ordenats per editorial i, alguns, per autor, gens de gèneres. ¿Què fas amb tot això cada vegada que vols agafar un llibre?, quin rotllo haver de moure’l, no trobaràs res, n’hi ha molts de tapats. Bé, és que ja he llegit els llibres que hi ha en aquesta llibreria. ¿Tots? Sí, pràcticament tots, això crec. ¿I si vols tornar a llegir-te algun? Llavors, jo li vaig confessar al meu nebot una cosa que intento justificar per la falta de temps i en realitat està motivada per l’afany consumista, devorador: són molt pocs, explicats amb els dits d’una mà, els llibres que he tornat a llegir de nou de principi a final. Doncs si t’han agradat tant no sé per què no els pots llegir una altra vegada. El mateix escac i mat amb el qual, unes hores abans, havia acabat amb mi en una partida d’escacs. Aquella argumentació de Rodrigo, irrefutable, em va portar a tornar a obrir una novel·la que, anys enrere, no molts, els suficients per considerar-la part de la memòria lectora, em va fascinar, una nova edició, en tapa dura i amb precioses il·lustracions. Només després d’haver experimentat el plaer de la relectura al llarg de dues setmanes que no volia que acabessin em vaig adonar del prodigi que Maggie O’Farrell va fer a l’escriure Hamnet..